Fa uns dies, molts valencians i catalans compartiren amb gran tristesa i compungits l’última Enquesta de coneixement i ús del valencià publicada per la Generalitat Valenciana, perquè els seus resultats dibuixaven un fosc escenari per al futur de la llengua si ho comparàvem amb la panoràmica descrita per al 2015. En un primer moment, aquest plany ritual no tindria res d’especial, si no fora perquè moltes de les persones que ampliaven aquestes informacions eren acadèmics que haurien de saber detectar les òbvies incongruències entre els dos estudis.
Qualsevol ciutadà amb estudis universitaris, abans de difondre un estudi sociodemogràfic, hauria de llegir la seva fitxa tècnica per saber la mostra de la població que fou enquestada. En aquest cas, com els autors avisaven a la introducció, les variacions entre les poblacions d’estudi desaconsellaven del tot pretendre inferir una tendència d’aquestes dades entre 2015 i 2022 o comparar-les, perquè l’augment de la mostra a les regions amb més castellanoparlants i la reducció a les regions de valencianoparlants afectava als resultats.
Nombre d’entrevistes per zona geogràfica
| 2015 | 2022 | Variació | |
| Regió d’Alacant | 1.124 | 1.296 | +15% |
| Regió d’Alcoi-Gandia | 1.112 | 921 | – 17% |
| Regió de València | 1.112 | 864 | – 22% |
| Regió de Castelló | 1.111 | 776 | – 30% |
| Regió de València i àrea metropolitana | 1.120 | 2.300 | +105% |
Una altra recomanació més sofisticada per interpretar les dades, és desconfiar sempre de les enquestes autodeclaratives on les persones han de ponderar amb el seu propi criteri si parlen molt o poc la llengua amb la família o els amics, perquè es tracta de percepcions molt subjectives que canvien radicalment entre persones i temporalment. Les variacions del nombre total dels qui afirmen parlar molt el català no diu res sobre la salut del català, perquè poden parlar-lo molt perquè parlen amb poca gent o treballen en espais geogràfics limitats. Segons aquest criteri, un professional d’èxit catalanoparlant i multilingüe que utilitzés l’anglès i el castellà en el seu dia a dia laboral amb empreses de Londres i Madrid, però el català amb la família i els amics, estaria matant la llengua. És un automatisme molt interioritzat a la nostra comunitat de parlants pensar que la globalització o el multilingüisme són també causa de la desaparició del català, però, en veritat, no fem res més que manifestar els complexos de llengua petita que ens turmenten.
La llengua mor perquè hi ha una altra comunitat lingüística al mateix territori geogràfic que fa tot el possible perquè la llengua no s’utilitzi per res, perquè ells no volen aprendre-la per l’odi obertament naturalitzat que tenen contra l’altra comunitat lingüística i, a més, veuen com uns traïdors o com una amenaça els membres de la seva comunitat que l’aprenen i milloren la seva situació personal pel simple fet de parlar una nova llengua. Són la gent, parafrasejant al gran Ovidi Montllor, que odia fer qualsevol esforç per aprendre qualsevol cosa, perquè, en el fons, odien aprendre i esforçar-se.
Per tant, les xifres que ens interessen són les que recullen el nombre de parlants que no utilitza mai el català, malgrat viure a una zona amb una important presència de catalanoparlants. És cert que moltes persones poden mentir i declarar que parlen una mica el català, tot i no fer-ho mai, però aquesta mentida no és un problema, perquè demostra una vergonya pública davant del fet de no usar o conèixer la llengua i aquesta vergonyeta és un indici d’una possible actitud positiva que pot permetre de guanyar parlants secundaris. És a dir, les xifres d’aquells que no parlen mai català o valencià ens ajuden a identificar els qui no volen aprendre i faran pressió activa o passiva perquè abandonem la nostra llengua.
Al País Valencià, el nombre de parlants es redueix per dues causes: la primera és la mort d’una generació envellida que fou escolaritzada pocs anys i, per tant, la llengua materna tingué un pes major per a ells que el castellà de les escoles franquistes i, a més, no arribaren a tindre durant la seva infantesa un aparell de televisió que introduí la RTVE al menjador de la família. Aquestes mancances, al País Valencià, expliquen la pervivència de la llengua, perquè el desig de mantenir-la viva sempre fou molt minoritari.
La segona causa és l’augment de la mobilitat geogràfica: molts més joves valencianoparlants han emigrat a nuclis de població urbans per estudiar i treballar i s’han emparellat amb castellanoparlants. Aquesta situació, especialment quan es tracta d’un castellanoparlant amb un menyspreu manifest per la llengua, ha generat una pressió de substitució lingüística a la intimitat que, finalment, porta a les mares i pares a parlar solament en castellà els seus fills. És ací quan es produeix realment el procés de substitució lingüística i es perden parlants, no a l’escola o altres espais, per molt que a Catalunya hi hagi ara milers de pares esporuguits perquè els seus fills parlen massa castellà a les aules. L’escola no canviarà els seus fills, ni els adoctrinarà, ni els farà perdre la seva llengua materna, perquè l’escola té un impacte molt més secundari del que pensem en la formació dels infants en comparació amb la família. Com sap molt bé el rei d’Anglaterra, l’única persona que pot canviar un fill fins que els seus pares no el puguin reconèixer és la seva parella.
Per tant, si al País Valencià volem fer una política lingüística eficaç, hem de convèncer a milers de joves valencianoparlants que respectar una persona és respectar la seva identitat i alhora enfortir les seves experiències col·lectives d’àmbit local en la nostra llengua, això que la nostra elit fusteriana menysprea per considerar-ho folklore. L’objectiu és que una part fonamental de les seves vivències vinculades a l’oci i els amics no puguin ser reproduïes en una altra llengua sense diluir-les o adulterar-les, perquè són una expressió d’una tradició valenciana i en valencià. Molts cops aquesta substitució lingüística es produeix a l’àmbit íntim per simple comoditat i inèrcia, sense tindre davant cap parella que tingui una especial animadversió cap a la nostra cultura. L’obsessió amb la normalització lingüística i l’ús a l’espai públic i institucional del valencià, no ens pot fer oblidar que si la llengua perviu és perquè és la llengua de la nostra intimitat i aquesta és la plaça que no podem perdre.
3 
8 
