Els catalans vàrem fer un procés d’independència gairebé modèlic fins l’1-O. Totes les nacions sense estat del món ens envejaven i ens volien imitar. Si avui continuam formant part de l’Estat espanyol és perquè la classe política no va fer la feina que havia de fer després de l’1-O. No per sabut hem de deixar de dir-ho: si no som un estat és principalment per la traïció dels líders.
Tot el que ha passat des de la traïció dels líders és inaudit i de vergonya aliena. I si alguna nació sense estat del món encara ens mira és per assegurar-se que no li passarà mai el mateix. Els esdeveniments dels últims anys no s’assemblen en res al que hauria de fer un moviment que ha tengut la victòria tan prop. El full de ruta sembla escrit i implementat pel pitjor dels nostres enemics.
Un procés d’independència és una cosa conceptualment senzilla. Es tracta de dotar de fronteres administratives, jurídicament efectives i internacionalment reconegudes a una nació preexistent. L’etapa de construcció nacional és prèvia i exitosa, i justament per això, culmina en la creació d’un estat. És essencialment un procés polític i de contingut identitari quasi nul.
Per això la reculada discursiva que s’ha produït a Catalunya és tan significativament perniciosa. És evident que sempre cal protegir, defensar i promoure la llengua com a principal element de la nostra identitat nacional. Però el que no cal és posar en tela de judici la pròpia identitat nacional, la configuració i essència de la nació. Aquesta part ja l’havíem superat.
Un estat és un territori, un govern i una població. És a dir, un territori clarament delimitat, un govern sobirà i la totalitat de la població sotmesa exclusivament a aquest govern dins els límits territorials on exerceix el poder. Hi pot haver molts matisos i casos especials, però definir un estat també és quelcom conceptualment senzill. Per tant, un moviment independentista té un objectiu fàcil d’entendre.
Els estats que coneixem, amb tots els matisos que es vulgui, són la personificació jurídica i política de la nació. Per això en diem també “estats-nació”. I tots els estats-nació, també els plurinacionals a la seua manera, es basen en una concepció clara de les fronteres: la igualtat essencial entre els de dins i la desigualtat —jurídica i política— respecte dels qui en queden fora. La nacionalitat és això: una pretensió (no necessàriament real) d’homogeneïtat interna i diversitat externa. Això és el que justifica la frontera i a tot arreu defineix els requisits per creuar-la.
A Catalunya hi ha molta gent amb tendència a fer coses estranyes i innovadores (en el bon sentit, o no). Potser a l’àmbit cultural ho tenim normalitzat i és un actiu, però en l’àmbit polític no es poden fer invents. El que alguns estan intentant després de l’estroncament del procés d’independència potser n’és el millor exemple: hom vol substituir les fronteres estatals que no tenim per fronteres identitàries que mai no faran la mateixa funció.
És una idea esbojarrada i perillosa, però la ressaca del procés és terreny adobat per a aquestes coses, malauradament. Hom ha decidit que a falta de fronteres administratives que serveixin, com a tot arreu, per a controlar qui pot instal·lar-se a viure al territori nacional, cal aixecar fronteres identitàries a casa nostra. En el fons, el missatge és que com que no tenim eines per decidir qui viu al nostre país ens dedicarem a decidir qui és català.
La formulació xenòfoba encara és més estrambòtica. Com que no tenim eines per aturar a la frontera i potencialment obligar a tornar al seu país a qui no té dret a viure aquí, hom proposa “fer-li la vida impossible fins que marxin” a aquestes persones. El parany mortal d’aquesta proposta és que qui té el poder de donar o no permisos per viure al nostre país és el nostre enemic: l’Estat espanyol. Per tant, podem tenir la capacitat de fer algú fora de la nostra comunitat nacional, però no de fer-lo fora del país.
Aquest “fer la vida impossible” es basa en una mentida. La igualtat de drets no equival a les fronteres obertes, sinó tot el contrari. La comunitat de lliures i iguals s’ha sostingut sempre, fins ara, amb fronteres tancades. El problema és que nosaltres som en un altre combat: podem decidir que no volem acollir cap més persona, ni acceptar com a membres de la nostra nació cap més estranger. Però no podem impedir que qui els aculli a la seua comunitat nacional, dins el nostre territori, sigui Espanya. I aquest és el pitjor dels escenaris possibles.
D’aquest esquema mental en surt una idea encara més perversa i destructiva per al projecte nacional català. Després d’haver guanyat un referèndum d’autodeterminació, resulta sorprenent —i profundament preocupant— que guanyi terreny, dins del mateix independentisme, el relat que “només som el 30%”. Perquè la idea implícita és que si només som el 30%, el 70% dels que viuen a casa nostra són o seran espanyols. Cap on ens porta això?
El futur no està escrit encara, però abans que sigui massa tard caldria abandonar experiments i idees tronades. No hi ha cap alternativa a la independència i no hi ha cap drecera per arribar-hi que no sigui alçar-nos i fer fora l’Estat espanyol del nostre país.
