El sorgiment de nous partits polítics, cada cop amb llenguatge i idees força més simplistes, ha permès els analistes utilitzar ara i amb ells un terme, populisme, que en el fons és aplicable a qualsevol, sobretot en el decurs d’una campanya electoral, doncs aquesta consisteix en intentar explicar de manera esquemàtica, i molts cops falsejada, les raons per votar aquest o aquell partit polític. Tot ells prometen impossibles, o beneficis que tenen costos amagats.

Però el populisme, suposat o cert, dels nous partits sols s’explica en l’eventualitat que els partits tradicionals hagin començat a matisar, apropant els seus missatges als del partit adversari, i en qualsevol dels casos basculant de manera creixent cap a la socialdemocràcia, amb poca distinció real entre esquerra i dreta: recordem que Zapatero va abaixar impostos i que en canvi Rajoy els va apujar, però que a ningú se li acut prescindir dels tributs. Perquè tot això succeeix dins d’un Estat on les noves proteccions o conquestes socials (l’educació i la salut com grans partides de despesa dels pressupostos) hi poden patir retallades en temps de crisi, però ja són conceptualment irreversibles. 

A mida que els partits s’assemblen o assimilen als seus contraris, l’electorat esdevé crític amb ells, es generen nous espais o nínxols de vot i l’aparició dels partits que vulguin omplir-los és sols qüestió de temps. Podemos i Vox són successivament fenòmens d’aquesta mena. El primer ja ha estat assimilat pel sistema, i la cua tallada de Pablo Iglesias en pot ser exemple, com en altre ordre de coses ho és també la reverència de Rufián amb Pedro Sánchez. Que també passi amb Vox és a la vegada esperable. I en un o altre no és una mala notícia, tot i que en una crítica fàcil es diria que de nou el veritable poder, que mai s’assenta en una cadira pública, ha fet la seva feina. Per a mostra, la incapacitat de l’Estat, soci a CaixaBank, d’evitar que els seus directius es tripliquin el sou per al proper exercici. Es poden tenir, per tant, dues perspectives, del fenomen, però no deixa de ser, en tot cas, una manifestació més de com funcionen les fronteres de les ideologies.

Comentaris

    ferran Maig 18, 2021 | 12:04
    No senyora. L’electorat no esdevé crític, es comporta com un ramat. Totes les ideologies llevat l’independentista són el sistema. Penso que l’electorat espanyol es comporta com un ramat en mans dels mitjans d’intoxicació (vegeu Ayuso) , tots ells controlats pel règim. O sigui, pèl sistema. Un ramat embrutit pels mitjans d’intoxicació i indefens davant la traïció de farsants anomenats d’esquerra. Farsants que llevat d’escasses excepcions, són engolits pel sistema quan trepitgen moqueta. Un ramat en mans d’uns mitjans d’intoxicació cada vegada més sofisticats, subtils i més efectius.

Nou comentari