La publicació el 1985 de l’augural Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del “show-business”, de Neil Postman, va obrir l’era de la reflexió intel·lectual davant la idiotesa col·lectiva captivada per la pantalla. Per la petita pantalla, en aquells moments. La gran, la del cinema, ja llanguia. L’autor s’aclamava al cel i es preguntava, amb una certa angoixa irònica: “de què riem i per què hem parat de pensar?”. Postdam analitzava les entranyes de la televisió –la dels anys 80–, que havia transformat de manera dramàtica la política, l’educació, el periodisme, la ciència i la religió.
La idea, de l’entreteniment, però no era d’ell. Cal atribuir-la a Ronald Reagan, que, el 1966, quan va deixar d’actuar per a un públic que pagava entrada i es presentava per primera vegada com a governador de Califòrnia, en conversa amb un dels seus assessors, va amollar: “La política és exactament igual que l’espectacle. Tens una obertura fantàstica, vas tirant una estona i després tens igualment un final fantàstic”. I n’hi ha que el consideraven idiota! Segur que Reagan no arribava a abastar en aquell moment que l’espectacle inclouria motins i focs artificials com els que després han caracteritzat l’era Trump.
Les aportacions del professor Neil Postdam encara es van enriquir més amb les idees del sociòleg Zygmunt Bauman, que a Modernitat liquida (1999), va sentenciar que la societat actual canvia com l’aigua, no s’atura, tot té data de caducitat i, si en vol més, para el cabàs, que de poc et servirà perquè l’aigua en cistella no és res. El nostre Bauman més revulsiu, per cert, es diu Ferran Sáez. Farien bé els lectors més intel·ligents, aquells que fa dècades llegien La Codorniz, i després Postman i Bauman, de seguir-lo. Publica molt i res sobrer. Sáez és un luxe imprescindible.
La diversió de Postdam i els líquids de Bauman s’han fet més intensos amb el pas dels anys. Avui dia la capacitat d’atenció i retentiva dels humans s’ha diluït tant, que només queda entreteniment brusc i efímer. Qui és capaç d’atrapar l’atenció d’un mobilvident més de deu –o tres, ai!– minuts?
Què és exactament el que perdura? Les certeses banals, que els humans consumeixen en dosis reduïdes des de petits i que a poc a poc es van convertint en punts de referència inamovibles assumides des de la normalitat. Les certeses banals permeten que un negrer considere que els esclaus no poden anar a la universitat. I que els mateixos esclaus s’ho creguen mentre cullen cotó. O que un habitant del Marroc haja arribat a la conclusió que l’amazic es parla però no s’escriu.
Són les certeses banals les que expliquen que un català –encara més, un valencià o un mallorquí– es trobe incòmode mantenint la seua llengua en una conversa amb un castellanoparlant que l’entén sense problemes. O fins i tot que l’anima a fer-ho. Les certeses banals són principis que es van instal·lant gradualment en les capes més profundes del cervell –o de l’ànima– fins que el banalitzat és incapaç de reconsiderar-les. Encara que resulten grotesques en la formulació. Com es pot acceptar que un espanyol o un francès banal afirmen que els seus valors en boca d’altres que considera assimilats o inferiors siguen una mostra “d’aldeanismo” o conductes de “paysan”?
Fora d’aquestes certeses avui dia tot resulta impacte sobtat. Tot funciona com més enlluerna o faça riure durant minuts o hores i després és substituït de manera ràpida per noves percussions. Els nous comediants a Instagram, TikTok o YouTube no haurien de confiar gaire en les pròpies gracietes. Duraran mil vegades menys que la memòria de Louis de Funès, que era conegut per fer quaranta carasses per minut. I un bilió menys que el caminar de Charles Chaplin, que sobreviu gràcies a haver-se convertit en una referència banal.
Els impactes avui dia són fatalment molt més efímers. Més efímers que les llàgrimes de Roy Batty. Per això els catalans que aquests dies viuen mortificats per la imminència d’un Mundial de Futbol que regnarà a les pantalles grans i petites durant setmanes no haurien de patir tant. Catalunya, tan fràgil en aparença i en la fe dels que la voldrien veure dissolta, viurà aquestes setmanes envaïda de banderes, samarretes i partidazos en directe que en distorsionaran la realitat.
Els catalans més conscients de la necessitat de reforçar les nostres banalitats patiran perquè fins i tot molts d’aquells que els acompanyaven en les grans manifestacions que no embrutaven els carrers no es perdran ni un partit de la Roja antes que Rota. Això ha passat sempre. Però ara encara passa més perquè ens hem de divertir fins a morir en un magma de llefiscositat líquida. Tindrem Espanya fins que els déus més magnànims s’apiaden de nosaltres i envien a un nou forat de la historieta Luis de la Fuente. Al costat de Paco Bru, Vicente del Bosque o Ricardo Zamora.
Tot això no és més que foc follet. El problema és la banalitat. Concretament, el nacionalisme banal. Quan Espanya perda el Mundial els catalans continuarem dirigit-se en castellà a algú que no coneguen o que racialment els semble foraster. I això sí que ens hauria de preocupar. El moll de l’os, no les estelles.
