Alberto Núñez Feijóo ha reunit aquest cap de setmana a Saragossa els seus barons territorials. Alguns que governen, altres no. En un acte de precampanya per a les eleccions aragoneses del 8 de febrer, un dels principals arguments ha sigut la seva oposició bel·ligerant contra el nou model de finançament pactat pel PSOE i ERC. Aquell que havia de ser un “concert solidari” per a Catalunya i després un “finançament singular” i que, finalment, serà –si s’aprova– un cafè per a tothom posat al dia, segons la versió de Pedro Sánchez, la de “tots hi guanyen”. Tenint en compte com s’ha aprimat l’acord que van firmar els republicans fa un any i mig canvi de la investidura d’Illa, la ira que intenta mostrar Feijóo i l’obligació que ha transmès als presidents de comunitats autònomes del seu partit de rebutjar el nou model de finançament són la millor campanya per al partit d’Oriol Junqueras. Només li interessa desgastar Sánchez, encara que alimenti la propaganda d’un partit independentista. En l’estat en què es troba l’independentisme, el considera un problema menor. El que importa al PP és el poder de veritat, el de la Moncloa. Igual que al PSOE: només la inèdita aritmètica parlamentària que hi ha al Congrés empeny Sánchez a gesticular amb el sobiranisme, cosa que no faria en unes altres circumstàncies. En el context en què es troba, només així pot governar i alhora debilitar l’independentisme per la via de la desmobilització. És a això al que destina esforços.
L’altra tradició del combat dels governs espanyols contra el sobiranisme català és la que va consolidar el PP quan governava Mariano Rajoy. La de la violència policial de l’1-O i la de l’operació Catalunya, la que s’està veient les darreres setmanes a l’Audiència Nacional, on es jutja el cas Pujol, després d’una instrucció judicial carregada de trampes jurídiques i la utilització de contactes amb els EUA i Andorra per fer caure el banc on la família de l’expresident tenia diners fora del control espanyol.
Sense que perdi ni una mica d’importància la possibilitat que els fills del que va ser president de la Generalitat durant 23 anys aprofitessin la influència i els contactes per a negocis poc clars, és inacceptable que l’Estat se salti les lleis per castigar-los. I incomprensible que no se li retregui per part de l’opinió pública. Tots els estats se salten les barreres que els convé quan els convé –Trump acaba de ridiculitzar el dret internacional amb la captura de Maduro i Obama va fer el mateix per abatre Bin Laden i llençar-lo al mar–, però això no ho converteix en admissible, encara que en un món cada dia més distòpic ho pugui semblar. Espanya –la del règim del 78, la de després de la dictadura– té un llarg historial de violació de lleis i drets –amb el cas especialment greu dels GAL–, amb consentiment i a vegades participació activa dels tribunals.
I això és tot el que ofereix l’Espanya democràtica del segle XIX a Catalunya. El regateig de mínims o la vulneració de drets.
