(A propòsit del dia internacional de la violència contra les dones).
Segons l’Oficina de l’ONU contra la droga i el delicte, el 2022 hi va haver 48.800 assassinats de dones i noies bé sigui per la seva parella, o bé per algun altre membre de la família, com ara pare, mare, tiets, germans. Òbviament, no tots són crims masclistes, però la víctima sempre és víctima pel fet de ser dona. I aquí no es comptabilitzen els casos de les lapidades en públic en alguns països o executades per les autoritats per suposats crims contra moralitat en altres països, com l’Iran, que, per increïble que sembli, arriben a presidir el Comitè de Drets Humans de l’ONU.
En temps de pau, els feminicidis al món equivalen a la població d’una ciutat mitjana. La ciutat de les dames, de Christine de Pizan, però totes mortes. Una població com Figueres. Espanya aporta la seva quota amb 55 dones assassinades en 2023 de moment en violència de gènere, altrament dits “crims masclistes”. En temps de guerra, els feminicidis es produeixen sovint prèvia violació, des dels temps clàssics fins a la guerra actual en el Pròxim Orient. La violació és política deliberada de tots els combatents en totes les guerres.
La violència contra les dones, major o menor, més o menys generalitzada, ha estat una constant de totes les cultures en tots els temps. És la constant que identifica el que s’anomena “patriarcat”, terme que vol significar una institució i una mentalitat. El feminisme va néixer de la necessitat de lluitar contra les injustícies més flagrants cap a les dones, malgrat que encara ningú no parlava de patriarcat. Cal recordar que fins i tot la “Declaració Universal de Drets de l’Home i del Ciutadà”, de 1789, document històric que fonamenta la condició de ciutadà com a subjecte de drets, excloïa la dona. Home volia dir home, mascle; no pas dona, femella. I no estic parlant pas de la qüestió del llenguatge inclusiu.
Aquesta lluita és una mostra de la llarga i penosa marxa dels europeus i assimilats, el que s’anomena Occident en sentit polític, cap a una condició molt més igualitària i digna de les dones, sense oblidar que la batalla encara no ha acabat ni de bon tros, i la reacció del patriarcat és la que es podia esperar, com es veu a les xifres de l’oficina de l’ONU.
El feminisme és, doncs, la revolució més profunda que el món ha conegut. Una revolució d’estructures seculars, com Burke va dir de la Revolució Francesa, i encara li mancava considerar el patriarcat. Una revolució que, tot plegat, obliga a fer valer una perspectiva de gènere en l’anàlisi de qualsevol fenomen social.
A banda de les circumstàncies concretes de l’enèsima guerra entre Israel i els àrabs, el conflicte es troba a dins del marc d’allò que Samuel P. Huntington va batejar “el xoc de les civilitzacions” als anys noranta del segle passat. Una política immigratòria irreflexiva i una situació geopolítica explosiva a tot el Fèrtil Crescent plantegen ja problemes d’estabilitat a algunes societats europees.
S’ha d’aplicar, doncs, una perspectiva de gènere. D’acord amb aquesta, la condició a què l’Islam condemna la dona no es pot permetre en occident. Els (encara insuficients) drets de la dona és la primera posició en defensa de l’estat de dret i la democràcia. La civilització islàmica no és compatible amb la d’arrels cristianes. No n’hi ha prou amb dir que es condemna l’opressió de les dones al món islàmic i, malgrat això, entrar en tractes amb ell. Això és una vergonya i, al fons, una complicitat. O dir que no cal que els immigrants s’integren en la societat. No es pot fer tracte algú amb qui nega els drets fonamentals de més de la meitat dels éssers humans. La defensa integral de les dones és la defensa de la humanitat sencera. I que no es digui que això és una prova d’islamofòbia.
La islamofòbia no existeix; és una frase propagandística i el nom pejoratiu per a la negativa tancada a acceptar la subordinació de les dones. El que sí que existeix, i està ben viu, és el vell antisemitisme. La judeofòbia que semblava dormir sota les cendres, però es revifa al primer baf. Aleshores no es diu “antisemitisme” (que, a més, es presta a confusió, atès que els àrabs també són semites), sinó “antisionisme”. Ai, las! Ja estan aquí els “Protocols dels Savis de Sion” i altres falòrnies de conspirador, com la conspiració “jueu-maçònica” de Franco. Torna el “jueu internacional”, de Henry Ford, el “jueu errant” de la maledicció de Crist. El “jueu etern” dels nazis.
