Finalment, la política madrilenya ha arribat al punt del bloqueig. Tots els mecanismes de l’Estat que van disparar contra Podemos i que, sobretot, es van arrenglerar per represaliar els independentistes catalans han girat els canons contra el PSOE. El règim espanyol és un sistema pensat per afavorir les elits en conjunt, però també per controlar cadascun dels seus membres individualment. Qui més qui menys té una deixa -tolerada- en algun lloc i d’aquest ecosistema només se’n salven el vèrtex dels diners i els que controlen les palanques últimes de l’Estat. Els polítics només són la part fungible, els peons sacrificables. Zapatero ni tan sols és el pitjor.
Però l’univers madrileny pateix una paradoxa greu. La concentració de poder és tan desproporcionada que les peces polítiques que expulsa acaben trencant els engranatges del sistema. Certament, el nacionalisme espanyol serveix com a pantalla electoral i legitimació del poder d’aquestes elits autoreferencials, però en la pràctica també impedeix que la majoria madrilenya s’escampi més enllà de l’Espanya espanyola. Després de 2017, la societat catalana ja no pot acceptar l’alternança a Madrid. Abans de les porres dels piolins, un govern espanyol tan assetjat per la corrupció com el d’ara hauria caigut. Però ara, aquell record persistent eternitza Pedro Sánchez.
Al PSOE li estan fiscalitzant les deixes. I què? Al capdavall, els jutges només són una de les dues espanyes.
