L’opinió pública en aquesta part del món -Europa Occidental- i en aquesta època concreta de l’era de Déu nostre Senyor -segle XXI- viu en estat latent o convuls d’insatisfacció permanent. La insatisfacció la defineix. Els programes dels partits polítics i les proclames dels seus dirigents miren de contenir-la amb una subhasta constant de promeses. Debades. Potser és allò que deia Ovidi Montllor: “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer”. O potser ni amb una barra de quilo en tindrien prou els eternament insatisfets.
Tot és una paradoxa perquè, com més amunt, més despago i més irritació. Els últims de la cadena -els que acaben d’arribar en la darrera onada immigratòria, per exemple- solen ser els més tranquils en les pretensions. Encara que al cap d’un cert temps ja troben que les cues de la sanitat pública són humiliants i que al pati de l’escola dels seus fills no hi ha l’espai necessari perquè puguen jugar al rugbi. Tot s’encomana. La insatisfacció, més.
Aquest malestar social es palpa arreu i sempre, malgrat que té escasses traduccions concretes. La majoria de la gent es queixa, protesta i segueix avant. Però la infelicitat absoluta passiva té també conseqüències inquietants actives. El sentit del vot -diuen- es decanta cap al populisme i l’extrema dreta perquè aquestes opcions -colèriques en el gest i el discurs- van més allà de la promesa i prometen arranar-ho tot i a tots. Mort per mil, mort per deu mil. Si ningú t’acaba de satisfer, identifica’t amb qui fot més de tots. Amb qui els fot més a tots.
Si unim aquesta actitud, agitadora en l’opció i nihilista en els resultats, a la desalfabetització tribal que hem patit en les darreres dècades, els resultats s’expressen de manera diàfana en les enquestes. La demoscòpia és una de les ciències dites socials més inexactes, però d’alguna manera hem d’interpretar la realitat perquè l’estupefacció no siga encara més absoluta.
Segons la darrera enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials -de qualsevol cosa en diuen ciència-, una part substancial de la joventut catalana no s’inquieta davant la hipòtesi d’aguantar una nova dictadura. El 29 per cent dels jóvens entre els 18 i els 24 anys no consideren “extremadament important” viure en una democràcia. Entre els mascles, el 35 per cent no s’oposaria a un règim autoritari -en són partidaris o es miren la hipòtesi amb indiferència-, un percentatge que baixa fins al 27 si es tracta de femelles. El gènere sí que és important, segons on, tot i que la xifra femenina continue sent igualment alarmant.
Òbviament, aquestes criatures -dit des del miocè que implica observar-les amb algunes dècades més al gep- no van viure el franquisme. N’han sentit a parlar sense parar-hi gaire atenció o ni tan sols això. És una hipòtesi. Una altra de més galdosa explicaria aquesta actitud com un rebrot de l’adhesió a la intransigència i a la violència. De tard en tard, de manera cíclica, una part de la joventut se sent atreta per la dialèctica joseantoniana dels punys i les pistoles. Això és més greu que la ignorància.
Siga com siga, també cal combatre-la, aquesta ignorància, amb el coneixement. El 30 per cent dels jóvens catalans no s’angoixa davant la hipòtesi d’un règim totalitari que acabe amb la democràcia. La insatisfacció permanent que han mamat de l’ambient els hi du. Si “tots els polítics són iguals” i totes les polítiques porten al mateix femer, l’opció és lògica. Però no per lògica és menys angoixant.
Els mateixos senyors de la demoscòpia que els demanen amb quin règim polític se senten més a gust els podrien preguntar si coneixen de debò allò que no els inquieta. Si saben què és una dictadura. Si tenen idea de quants anys de democràcia ha viscut Catalunya des de les revolucions burgeses al continent. La resposta és bastant previsible. No ho saben. No en saben res.
La realitat actual, és cert, pot decebre. Ha de decebre, si es vol millorar. Però una alternativa totalitària els satisfaria?
“El feixisme es combat al carrer!”, proclamen els més determinats. És una alternativa ardida. Per a alguns, la alternativa. Però convé recordar què va passar quan Madrid havia de ser la tomba del feixisme. I com va acabar el “No passaran” combatiu de les pancartes i els cartells. La societat ha canviat i avui, abans de mirar de frenar-lo, se l’hauria d’intentar prevenir. O de frenar-lo amb la prevenció. La informació pot evitar moltes temeritats d’alt cost.
Enguany se’n compleixen cinquanta de la mort del general Franco. El dictador que va persistir més a l’Europa del segle XX no va donar opció a la insatisfacció. La discrepància havia de ser silenciosa, continguda, perquè la reacció dels ariets del règim era aborronadora. Això s’ha d’explicar. I no poden fer-ho ni les xarxes socials ni les jungles digitals, on tot s’hi val i qualsevol opinió es reivindica com a informació. La informació és una altra cosa. La informació hauria de tendir cap a l’honestedat.
Les persones -els experts- més honestes haurien d’aprofitar l’obituari per explicar què va ser Franco, quantes víctimes va perpetrar el seu alzamiento i el règim que se’n va derivar, què va suposar viure en dictadura. Felip VI i la tropa del PP i de VOX no s’hi apunten. Ja els està bé la ignorància d’aquells anys i aquells fets perquè els permet actuar amb més impunitat com a hereus d’una part o de tot aquell esperit. Contra aquesta ignorància interessada hi ha d’haver la veu d’aquells que sí que volen recordar què no s’hauria de repetir mai més. Quines calamitats cal evitar com a prioritat.
La identificació d’una part significativa de la joventut d’aquest país amb els punys i les pistoles -o la indiferència amb què els relativitzen- és alarmant. I no es combat l’alarma amb més indiferència o amb complicitat.
