Fa uns dies el regidor de cultura de Borriana, membre de VOX, es va presentar a la biblioteca municipal per requisar les publicacions en català que hi havia i lluitar contra el separatisme sense fer distincions respecte de la seva varietat dialectal, perquè també inclogué revistes infantils com Camacuc, editada a Paiporta. La gesta estrafolària ens recorda les formes dels falangistes i les seves confiscacions pistola en mà de biblioteques després de la nostra derrota a la guerra, perquè, precisament, aquesta és la intenció de VOX, que recordem que ells ens guanyaren i són els qui manen.
Per altra part, aquest intent de censura, per ara infructuós, infringeix la llei 4/2011 de la Generalitat Valenciana, una llei aprovada pels populars, que en l’article 20 determina que les col·leccions de les biblioteques públiques depenen del criteri independent dels bibliotecaris, que no responen davant dels representants polítics. És molt possible que el regidor, amb el seu comportament, hagi comès un delicte de coaccions sobre els funcionaris i és necessari presentar la corresponent denúncia davant dels tribunals, malgrat que no tingui massa recorregut. La pressió davant de qualsevol d’aquests excessos ha de ser total perquè no imposin la seva llei mitjançant la intimidació i la por. El PP fou capaç de corrompre totalment una societat regalant entrades VIP per al circuit de Fórmula 1, però ara no hi ha tants diners per comprar voluntats. Quan falten les monedes, es trau el garrot per dominar el poble.
La qüestió plantejada per aquest incident és si els límits legals a l’exercici del poder discrecional pel govern detindran a VOX. Malauradament, no podem ser molt optimistes en la resposta, perquè l’estat espanyol està fundat com una còpia del model francès i té els gens borbònics i napoleònics a la seva constitució: és centralista, jeràrquic i el parlament no té funcions suficients per fiscalitzar l’executiu, mentre que el sistema judicial no és independent, però, a més, el positivisme jurídic de les nostres lleis fa impossible que els tribunals ordinaris puguin controlar la legalitat de l’acció del govern. Sols el recent afegit del Tribunal Constitucional és una institució amb força suficient per ser un contrapès, encara que la seva missió de legislador en negatiu; és a dir, la seva funció de vet, pot impedir l’aprovació de lleis que vulneren drets fonamentals, però no s’estén a monitorar el dia a dia de l’administració. Tot i això, la jurisprudència del Tribunal Constitucional des del 2010 ha estat dirigida a conculcar tota mena de drets i llibertats i, en conseqüència, no es pot esperar-hi cap resistència.
L’escenari, per tant, és just el contrari del viscut per Donald Trump el 2016. Llavors, una República federal comptava amb una tradició i uns contrapesos efectius per refrenar els abusos de poder. Fins i tot Itàlia és una República parlamentària amb més mecanismes institucionals per aturar els excessos del postfeixisme. Per altra part, Espanya és una excepció dintre dels moviments reaccionaris i populistes d’extrema dreta, perquè a França o els Estats Units els seus líders són oportunistes externs al sistema que odien l’establishment. Són moviments al marge dels consensos de les dues grans famílies polítiques europees, els democristians i els socialdemòcrates, sense pes dintre de les institucions. Són partits sense funcionaris, amb poca experiència als budells de l’administració. VOX, al contrari, és el partit de la policia, de l’exèrcit, dels diplomàtics i dels jutges. VOX representa l’estat i, en veritat, és la veu del rei: VOX parla per Felip VI, té el V.E.R.D.E. com emblema i acaba els seus mítings amb un ¡Viva el rey!.
El partit és una reacció dels guardians de la sobirania nacional contra els tractats internacionals i l’europeisme que han sostret poder i jurisdicció a les institucions espanyoles. Els seus líders no sorgeixen del malestar popular, no són un crit de rebuig davant d’una globalització que no entenen i no poden controlar. Són els funcionaris dels cossos de l’alta administració de l’Estat que han fet una lectura correcta del difícil encaix de la monarquia en el projecte d’integració europea. Mentre que el PP i el PSOE sempre han obeït disciplinadament a Brussel·les sense adonar-se de les conseqüències dels tractats que firmaven, perquè l’entrada a la Unió Europea era prioritària per legitimar la transició i homologar-nos a la resta de democràcies avançades, a VOX saben perfectament que, per exemple, el blindatge del monarca i la seva immunitat no es pot estendre a la jurisdicció europea. Els tribunals europeus obrin la porta a un possible error Ieltsin i l’objectiu de VOX és impedir-ho.
Els casos de l’imperi rus i l’Espanyol tenen elements comuns que ens passen molts cops per alt: sistemes multiètnics o plurinacionals que han gravitat entre extrems autocràtics i repúbliques federals de caràcter social. L’interès per Rússia de l’extrema dreta no es deu exclusivament al finançament proporcionat per Putin. Hi ha una motivació sincera per conèixer un escenari possible del futur d’Espanya. Una mena de malson premonitori que volen evitar. Durant el cop del 1991 contra Gorbatxov, l’URSS es dividí entre prioritats irreconciliables. Per als serveis de seguretat i l’exèrcit no es tractava d’aturar les reformes democràtiques ni salvar el comunisme, la seva acció estava dirigida a garantir la integritat territorial de l’antic Imperi Tsarista i la seguretat nacional. Per a Ieltsin i els seus partidaris, l’objectiu era tombar el règim comunista per integrar Rússia als mercats i les institucions econòmiques internacionals. Si el preu per aconseguir la fi del comunisme era la desintegració de l’imperi, estaven disposats a assumir-ho. La democratització era una prioritat davant de la integritat territorial.
Aquest fou l’error Ieltsin que VOX pretén conjurar: tallar de soca-rel qualsevol intent de reforma de la monarquia borbònica que pugui derivar en una República federal que desencadeni la independència de Catalunya o el País Basc. Es tracta de consolidar el règim del 78 qüestionat per gran part de la població a conseqüència de la crisi del 2008. Segons la seva lectura del col·lapse de la Unió Soviètica, el responsable final de la desfeta fou l’internacionalisme de l’home soviètic. Si bé per a la majoria de les minories nacionals de l’URSS, l’home soviètic era un rus blanc, si el comparem amb els russos tsaristes, l’home soviètic era molt més multicultural i cosmopolita que el seu predecessor. Aquesta desnacionalització produïda pels intents d’integrar les diferències culturals de l’URSS i legitimar l’internacionalisme, generà una massa de funcionaris del partit que no sentien les essències nacionals. Per aquesta raó, durant el colp del 1991 reaccionaren amb indiferència o confusió. No se sumaren als militars perquè eren massa nacionalistes i poc comunistes. Donar-los suport haguera significat transformar el règim d’una dictadura de partit a una dictadura militar on l’element de cohesió principal fos el nacionalisme. No sentiren que el comunisme o el partit es pogués salvar i no feren res per salvar-lo. Finalment, els reformistes imposaren la seva agenda i propiciaren la desintegració de l’URSS.
Als ulls de l’extrema dreta espanyola, el projecte europeu té uns efectes semblants a l’internacionalisme comunista en part dels nostres polítics i funcionaris. La globalització i la integració en organismes internacionals han generat un regiment d’experts i professionals que depenen de la valoració d’Espanya al món. Comportaments de rebuig o resistència com els de Polònia signifiquen per a ells menys oportunitats de promoció personal, marginació dels espais de decisió i, per tant, sempre pressionaran l’administració perquè respecti les directrius dels tribunals europeus. Aquest conflicte el vérem quan es llegí l’informe sobre els presos polítics catalans al Consell d’Europa d’Estrasburg. A contracor, Pedro Sánchez hagué de transigir i concedir l’indult, malgrat la impopularitat de la mesura entre els votants espanyols, perquè el PSOE no pot trencar amb els consensos europeus. Per altra part, el PP, amb major neguit, s’hauria vist forçat a aplicar un remei semblant per evitar l’ostracisme a Europa.
La funció de VOX és marginar els funcionaris i polítics europeistes preocupats per les conseqüències diplomàtiques de la repressió a l’independentisme. És renacionalitzar una administració massa integrada a les institucions internacionals, massa poruga en la defensa de la sobirania nacional amb el propòsit de promocionar i col·locar polítics que no tinguin por a xocar frontalment amb la Comissió Europea o una altra instància internacional. No volen Ieltsins potencials que entre defensar la integritat territorial d’Espanya al preu de provocar la seva exclusió de la Unió Europea o la seva involució democràtica dubtin. Volen un consens decidit a tots els nivells de l’administració pública a favor d’uns poders repressius de l’Estat sense límits democràtics per garantir la seva integritat territorial. A favor seu tenen una Unió Europea que, cada cop més, és una Europa polonesa i un Partit Popular Europeu fagocitat per l’extrema dreta. Tard o d’hora és molt probable que aquesta embranzida destructora afecti els tribunals europeus i s’iniciï un procés de reconfiguració que acabi amb l’espai de justícia comú. Si els demòcrates confien en un regiment de cavalleria salvador provinent de Brussel·les, farien molt bé de no fiar-ho tot a aquesta carta.
2
