No forma part del govern, però tampoc exerceix d’oposició. L’ambigüitat d’ERC a Barcelona, després del globus sonda d’una entrada a l’executiu del PSC està deixant el partit republicà sense espai polític ni relat, a les portes d’un nou cicle electoral. Els cinc regidors que fa menys de dos anys rubricaven un pacte històric amb els onze de Junts per donar a Barcelona el primer govern independentista de la capital del país, ara naveguen en la indefinició profunda i són invisibles. Per contra, Junts i Comuns, també després d’un any i mig llarg de letargia, s’han adonat que Collboni, amb 10 regidors, està molt fort i que el 2027 és a tocar.
Ara, juntaires i Comuns basteixen una oposició prou constructiva, cadascú adreçant-se al seu públic objectiu, però alhora essent capaços de fer un front comú en eixos de ciutat com l’abandonament crònic del Besòs Maresme. ERC, per contra, vol i dol, conscient que entrar al govern de Collboni -per al PSC seria una manera de repartir feina i a més, tenir els republicans pràcticament sumats a una nova investidura si els socialistes guanyen el 2027- té ara ja més passius que actius. D’aquí que la Federació de Barcelona, a les portes d’unes eleccions per triar direcció, tiri pilotes fora i ja no defensi amb dents i ungles el pacte amb el PSC a la capital del país. Una inacció que podria condemnar ERC a un paper marginal el 2027 a Barcelona o a quedar en mans de les necessitats aritmètiques dels socialistes.
Per part seva, els Comuns semblen haver assumit que no tindran l’alcaldia, però que poden tenir un paper rellevant com a socis del PSC i ser decisius. Una oposició constructiva que els permet mantenir una identitat pròpia sense trencar amb el PSC, però també assumeixen el risc que els acabi absorbint.
Paradoxalment, ERC al Parlament té un camí marcat. L’estratègia de pressió a Salvador Illa perquè compleixi els acords d’investidura serà més o menys exitosa, però és una estratègia. A Barcelona, ERC s’ha fet, voluntàriament, invisible.
