La contundència de la vaga educativa va més enllà d’un conflicte laboral. És cert que els salaris dels mestres s’han enfonsat des del moment en què Zapatero va deixar, el maig del 2010, l’economia espanyola als peus dels cavalls del poder financer i la troika. També és cert que la combinació de sous congelats, la inflació dels productes bàsics i l’okupació del dret a l’habitatge per part de l’especulació ha proletaritzat una professió respectada i tradicionalment reservada a la classe mitjana. Tanmateix, l’escola ha esdevingut una mena de zona zero on ha esclatat tot: des d’estratègies de nova gestió pública que fiscalitzen la tasca quotidiana dels professionals fins a un ofec burocràtic que ni Kafka hauria gosat reflectir, passant per l’esclat virulent de totes les crisis socials, demogràfiques i de salut mental en unes aules sense climatitzar, en edificis esquerdats o en perennes mòduls prefabricats. Ja fa alguns anys que es flairava una certa aroma de conflicte; tanmateix, la conjunció de diverses crisis simultànies i l’arribada a una mena de punt de no retorn, a causa de la ineptitud de les autoritats educatives, han permès que avui hi hagi el moviment vaguístic educatiu més important de les darreres quatre dècades.
Qui miri les notícies o es passegi pels carrers s’haurà adonat que els mestres no són pas els únics. Per motius similars, afegits a la defensa d’una dignitat professional ofesa, els metges ja porten una dotzena de vagues en els darrers tres mesos. Les biblioteques, els jutjats, els serveis de neteja i l’administració: tot un conjunt de serveis públics està en peu de guerra o a punt d’iniciar les hostilitats. I, més enllà de les qüestions estrictament laborals, ha quedat ben clar que el sistema de transport públic —amb unes rodalies que no funcionen correctament de manera simultània— o una AP-7 on els accidents, fruit de la sobrepoblació de camions de gran tonatge i d’emuladors de Mad Max —que solen ocupar dos dels tres carrils—, juntament amb l’absència d’un manteniment adequat, ens generen la sensació que tot és a punt de petar. Un col·lapse fruit de dècades de deixadesa i desinversió, paral·lel al creixement exponencial de la població —un 30% en el que portem de segle—, mentre que l’oferta de serveis, en el millor dels casos, s’estanca i la demanda no atura el seu creixement.
Ho hem anat veient en les reaccions governamentals dels darrers anys. En determinats contextos, els governs poden anar corrent amb un extintor d’un lloc a l’altre per tractar d’apagar els focs que van apareixent pel bosc o per apaivagar la set de qui més es queixa. Extintors que, a la pràctica, estan mig buits o, directament, caducats. Ho hem vist amb la crisi de Rodalies, quan dels 91 punts de la infraestructura que calia reparar després de l’accident de Gelida del gener passat, encara avui, cinc mesos després, en queden almenys 70 de pendents, la qual cosa diu molt sobre la capacitat que té l’administració per reparar infraestructures. A tall d’exemple, amb tecnologia de fa vuitanta anys, els ferroviaris britànics eren capaços de reparar les vies en menys de 24 hores després de cada bombardeig de la Luftwaffe. Dels 186 milions que s’han destinat a aquestes qüestions, probablement insuficients, caldria saber quants s’apliquen directament als treballs en curs i quants s’escolen en comissions o en subcontractes de subcontractes de subcontractes. De la mateixa manera, i també com a exemple, al ritme actual, fins i tot amb “el pressupost més gran de la història”, caldrien entre deu i quinze anys per acabar amb el sistema de barracons escolars, o 38 anys per climatitzar totalment escoles i instituts.
Tot plegat, si examinem la manera com es mouen els diners i les inversions, recorda les empreses a punt de fer fallida, que traslladen l’escadussera tresoreria d’un lloc a l’altre per tapar els forats més urgents, sense una capacitat mínima de planificació ni una entrada d’ingressos assegurada i estable. Ara poso uns milions als trens, ara pacto unes millores salarials testimonials, ara asfalto mig quilòmetre, ara retiro un barracó —mentre tanco una línia escolar pública—. En altres termes, ara mateix la política de debò no ens està mostrant la veritable magnitud de la tragèdia. I, com en l’art conceptual que simbolitza Rodalies, tot sembla al caire del col·lapse. Bé, tot no. Una de les coses més inquietants dels darrers mesos ha estat l’increment salarial dels Mossos i l’expansió de la seva plantilla. No pas perquè no siguin necessaris —en una etapa de creixement de la delinqüència, ho són—, sinó pel que representa com a senyal que les convulsions socials i la protesta al carrer poden anar a més. Tots els règims autoritaris s’asseguren la fidelitat dels cossos armats quan ensumen potencials revoltes populars.
De fet, un altre dels ingredients del col·lapse, que els mitjans miren de banalitzar malgrat la realitat de les estadístiques, és l’expansió del delicte i la incapacitat de les institucions penitenciàries o del sistema de justícia per fer-hi front. La multireincidència, un fenomen que acaba dissolent la confiança en les institucions, no s’explica sense entendre la incapacitat d’internar delinqüents, de deportar aquells estrangers que són un perill per a la seguretat pública —i que generen una alarma social que pot acabar provocant unes transformacions electorals molt incertes— o de fer complir les lleis penals. La sensació d’inseguretat empeny la població a la irracionalitat i a la desestabilització de la política. I mirar cap a una altra banda o imposar el silenci mediàtic és una actitud absurdament suïcida.
També caldria parlar d’un altre col·lapse, del qual se’n parla, malgrat tot, de manera anecdòtica, folklòrica o com si fos una qüestió de terapèutica individual: el de la salut mental. Vivim en una era perillosa de desmoralització individual i col·lectiva, en què els problemes psicològics semblen expandir-se sense que es faci un debat seriós sobre les seves causes, i renunciant a la diagnosi adequada que impliqui prendre decisions polítiques i organitzatives. Cada vegada hi ha més gent desmoralitzada, deprimida, angoixada, narcotitzada o medicada. Quan això succeeix de manera general, no existeixen raons individuals, sinó que es tracta de conseqüències directes de decisions polítiques i organitzatives: prioritzar l’especulació en el preu de l’habitatge; inutilitzar l’escola com a espai d’entrenament per a la vida adulta; permetre l’explotació laboral sota noves fórmules de gestió de personal; permetre un empobriment que deixa les persones sense perspectives vitals; deixar que s’escolin discursos absurds que empenyen cap al nihilisme més estèril, com el catastrofisme climàtic, el queerisme o la renúncia a la virtut en forma de fortalesa física i moral.
El col·lapse és general. A diferència del que molts opinen, això no és cap mena de catàstrofe natural sorgida per generació espontània. És la conseqüència del conjunt de decisions preses a Occident fa mig segle, que van representar la desregulació de l’economia, la renúncia a la planificació, les externalitzacions empresarials, la desindustrialització, una globalització que va comportar una extraordinària i absurda mobilitat demogràfica, el fet d’haver canviat les fàbriques per centres logístics o per unes finances que creen artificialment guanys a partir d’expectatives, i no pas de realitats, o el fet d’haver construït una societat absurdament i ofensivament desigual, d’haver permès que els ultrarics s’escindissin de les seves societats i se’ls permetés escapar de pagar impostos, o d’haver deixat que una colla de llunàtics perpetrés ideologies que ens han empès cap al no-res més absolut.
