Els romans, a diferència dels espanyols, sabien que les bones carreteres són la clau del progrés i mouen molts diners. Per això mateix, en els dos primers segles de la seva ocupació i colonització d’Hispània, van construir la magnífica Via Augusta, de Cadis a La Jonquera, uns mil cinc-cents quilòmetres, en direcció a Narbona, Lió i Roma. La columna vertebral de la península ibèrica i del que després serien els Països Catalans.
L’any 1962, els americans del Banc Mundial, vint segles després dels romans, van recomanar (ordenar) al règim franquista espanyol que reinventés la Via Augusta, la gran via mediterrània. Si volien crèdits internacionals, turistes i sortir de l’aïllament, havien de construir una autopista europea, amb capitals privats i de peatge. A partir del 1969, tot va començar a fluir i donar beneficis especialment a l’eix dels Països Catalans. Després de molts embolics, anys després, Florentino Pérez i Isidre Fainé van consolidar un model de negoci fantàstic, fins que la pressió social va acabar amb els abusius peatges de l’AP-7 i AP-2, però no amb altres, com Cadí, Terrassa-Manresa-Vallvidrera, Garraf…
Mentrestant, l’Espanya de l’espardenya i del 600 dels anys 60 es va omplir d’autopistes i autovies gratuïtes. Això emprenyava força els catalans, obligats a pagar peatges perquè suposadament eren els més rics i, per tant, havien de ser els més solidaris. Però ens ho vam empassar durant anys i panys.
Finalment, el 2021 l’Estat espanyol, que havia rescatat generosament totes les autopistes arruïnades de Castella i Madrid, va acabar amb mig segle de càstig fiscal a través dels peatges i va abandonar la gran autopista catalana a la seva sort. No voleu pagar, catalufos? Doncs ja us ho fareu. Més frívol i irresponsable, més sàdic, impossible.
El resultat, com era de preveure, ha estat un desastre que a un país seriós i digne (no és el cas de Catalunya, menys encara d’Espanya) hauria provocat un terratrèmol social, polític i econòmic. Aquí, simplement, ens queixem amargament, remuguem una mica i ens fem fotre. Som els millors emprenyats del món, perquè no fem por ni inspirem respecte a ningú.
En paral·lel, els genis de l’Estat castellà han anat fent el famosíssim Corredor Mediterrani, que és una línia de ferrocarril que estarà embussada abans de començar, que passarà per Madrid, la gran capital mediterrània, i intentarà travessar els Pirineus per Jaca, objectiu demencial, però cal tenir en compte que ni jartos-de-vino deixaran que aquesta gran infraestructura castellana pugui acabar en mans d’una Catalunya independent.
O sigui que, al final, gràcies a Espanya, sempre tan eficaç, estem tornant ràpidament als temps dels nostres ancestres, els íbers, abans que els romans arribessin a Hispània per Empúries.
Les autopistes mediterrànies són un desastre de proporcions apocalíptiques. El corredor ferrocarril mediterrani és una via més morta que les Rodalies del país dels barrufets. L’aeroport del Prat farà una segona pista de grans dimensions transoceàniques, amagant que ja en té una, per inundar de turistes tronats el que quedi de Catalunya. Els ports de Barcelona i Tarragona continuaran empassant-se creuers mastodòntics fins que tot s’enfonsi, en una hecatombe d’hotels, parcs aqüàtics, urbanitzacions incendiables i turistificació asfixiant.
I així, fins al final, fins al darrer dia de Catalunya, que arribarà amb un embús descomunal per terra, mar i aire.
Ben mirat, però, prou que fan per nosaltres, mira que n’arribem a ser, de desagraïts.
Amb un 20% de la població de DNI espanyol, un 20% del robatori fiscal i un 8% de la inversió estatal, no sé pas de què ens queixem. Més generosos no poden pas ser.
Amb pocs diners fan meravelles, passen alguns calerons al governet provincial de la Generalitat, ens entretenen amb picabaralles sobre finances fiscals que ens tracten com a idiotes i a sobre, a sobre, encara hi ha pasta (teòrica) per a grans plans educatius, sanitaris, d’infraestructures, de gestió de la pesta porcina, de reindustrialització, d’energies renovables, de milers d’habitatges model “miracle dels pans i dels peixos” i del que més convingui.
De tot aquest panorama dantesc i demencial, l’autopista AP-7 -recentment descoberta pel que queda de TV3- n’és un símbol indiscutible. Una autopista model Mad Max, pura supervivència per a valents, absolutament farcida de tràilers assassins, de radars astutament camuflats, de normes de trànsit contradictòries, en la qual només es veu la policia quan hi ha un accident, i encara gràcies… Una carretera oberta a tots els lladregots d’Europa, Àfrica i les Amèriques, un espai d’aventura i emoció que ni els romans ni els nord-americans no haurien pogut mai imaginar.
Qui vulgui saber cap a on va Catalunya, només ha de fer un recorregut en cotxe, posem que de Tarragona a La Jonquera, després d’encomanar-se a la Moreneta i fer testament.
Com bé sabien els romans, un país sense bones comunicacions (o territori, rucada neutra que ara sembla que agrada més) està condemnat a la decadència i el col·lapse. A Madrid també ho saben. Qui vulgui treure’n conclusions…
