Fa pocs dies, el Parlament (en ruïnes) de Catalunya va acollir un acte que els polítics catalans es van dedicar a ells mateixos, com a desgreuge. Es tractava de celebrar els 15 anys de la recuperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, encantada d’haver-se conegut, però van aprofitar per reivindicar una cosa rareta que van anomenar “ofici polític”. És a dir, es van dedicar un autohomenatge, es van dir els uns als altres que són fantàstics, que són generosos, que són un exemple de bona política, que els partits són fabulosos… I un llarg reguitzell de virtuts que la ciutadania no els reconeix, però que ells sí, perquè no necessiten ningú quan es tracta de posar-se medalles.
Aquesta mena d’exorcisme col·lectiu contra la (injusta, oi?) mala reputació de la política catalana, que per a ells és una de les més belles que es fan i es desfan (sobretot mirant cap a Madrid i acatant submisament la voluntat dels que manen), va ser un ridícul de dimensions còsmiques. Però si ens quedem en la farsa ens perdrem la teca. Tot allò anava de felicitar-se els uns als altres per haver ressuscitat l’AMB l’any 2010, amb un gran consens, i haver superat recels i suspicàcies partidistes.
La veritat és que, més enllà de l’autoensabonada del gremi polític, em costa a mi (i segur que els costa a ells també) explicar al comú dels mortals què hi guanyem els catalans, els barcelonins i els metropolitans amb aquest dinosaure polític i administratiu apalancat al damunt del país.
És més clar entendre tot el que hi perdem i el que, si els deixem fer, hi perdrem en el futur.
El 1987, quan Pujol es va emprenyar i es va carregar la Corporació Metropolitana Maragalliana, ho va fer en clau partidista i d’autoritat de la Generalitat, sí, però també de supervivència de país. Li volien muntar una mena de “Catalunya 2” dominada pel PSC de l’època, res a veure amb l’actual: la Catalunya moderna i cosmopolita, guai i progre, contraposada als pagesots, indígenes i caníbals que vivien més enllà de Collserola.
La “Corpo”, per als que no ho recordin, era un perillós i aparentment tecnocràtic invent de finals del franquisme, un monstre administratiu que hauria acabat fent de l’alcalde de Barcelona el president de la “Catalunya 2”. L’any 2010 aquella cosa va tornar a esdevenir una màquina feixuga i poc eficaç al servei d’una Barcelona que no ha deixat de jugar a ser un contrapoder i una falca anticatalana en mans de socialistes, comuns i pactes estranys, amb els catalanistes moderats despistats i en fora de joc, per variar.
I així arribem al moll de l’os de la gran celebració al gran edifici cada vegada… siguem misericordiosos… cada vegada menys útil, situat al Parc de la Ciutadella.
Resumim-ho amb quatre dades. Els Països Catalans tenen uns 15,5 milions d’habitants, dels quals uns 8 milions viuen a Catalunya. Doncs bé: l’AMB té uns 3,4 milions, prop de la meitat dels catalans. I si ens creiem l’enganyifa interessada de la regió metropolitana o àmbit metropolità, ens posem en 5,1 milions. Una salvatjada, una catàstrofe demogràfica, un error estratègic descomunal i una prova evident del desastre de la política catalana a tots els nivells, incapaç des de fa dècades de governar i endreçar Catalunya.
No tenim ordenació territorial sinó desordenació, desori, caos estratègic. Barcelona se’ns fa gran, absorbeix municipis, es despersonalitza, i tenim mig país buit, amb mancances estratègiques importants i oportunitats que van passant sense pena ni glòria. A la política catalana no hi ha una idea de Catalunya ni de casualitat, però tota la complaença que vulguis sobre les falses meravelles metropolitanes, aquest monstre que ha vingut a veure’ns i que si no anem amb compte se’ns acabarà menjant.
I no és per falta de competències, sinó per falta de competència, per falta de ganes, per desídia, per partidisme esbojarrat, per manca de sentit històric i de patriotisme. El mateix, per exemple, que amb la famosa llei electoral que mai no han estat capaços de fer, quan no hi ha res que ho impedeixi, excepte el partidisme paralitzador que bloqueja el país.
Aquest és el drama de l’autohomenatge i automassatge que es van regalar els polítics nostrats en una bonica sessió d’autoajuda i autoestima. Se’ls escapa el país per tot arreu, no saben què fer amb la immensa majoria de les comarques “del territori” que diuen ells, els excita gratar-se el seu melic metropolità barceloní i acabaran fent, si no ho han fet ja, un pa com unes hòsties. I encara tenen el valor de felicitar-se i donar-se les gràcies mentre el país corre el risc d’anar-se’n a fer punyetes i Barcelona torna a esqueixar-se de Catalunya.
