Ja feia temps que l’esperàvem, i fins i tot el trobàvem a faltar. On és el tradicional comentari sobre el racisme i l’Apartheid a Catalunya? Això ens preguntàvem mentre s’acostava el Nadal, i encara no disposàvem d’aquesta figura indispensable de la concòrdia social al Regne d’Espanya. Finalment ha aparegut Pablo Casado, el sempre sol·lícit dirigent del PP, i ens ha obsequiat amb una perla que compensa, amb escreix, la travessa del desert que hem patit sense gaudir dels tradicionals obsequis verbals de l’Espanya Deep Throat.
Aquest xicot de polo de cocodril i mocassins de borla ha pouat en el racó més pregon de la imaginació i, sense arribar a l’acusació de feixistes (aquella fabulosa arma secreta que sempre es guarden a la màniga els fills de Franco), ha esgrimit la segregació lingüística. I ho ha fet per arremetre contra els amics de Pedro Sánchez els quals, per si no ho sabíeu, van des dels separatistes catalans fins als mestres adoctrinadors, passant per Rosa Sensat i la reencarnació del mestre Pompeu Fabra. D’això se’n diu ser afortunat en l’afecte; quin bé de Déu d’amistats, el premier espanyol.
El recurs a l’Apartheid no és nou. Ja l’havia fet servir l’inefable Alejo Vidal-Quadras, si mal no recordo, i algun altre històric militant antiracista de la caverna espanyola.
D’aquells que quan es posen a entonar el Bring Back Nelson Mandela, no tenen aturador. Doncs bé, ara li ha tocat el torn a Casado, dient que vaja, que de Canet de Mar a Soweto, si fa no fa, gairebé no es percep cap diferència. I posicionant-se, és clar, als rangs reivindicatius de Consciència Negra tot ballant als acords de Nkosi Sikelele iAfrika. Tot un espectacle de progressia multicultural i multiracial i tal.
Només caldria destacar un petit problema, per si el simpàtic de Casado no ho ha clissat, i que malgrat revestir una importància negligible, segur que ell trobarà la manera de redreçar. I és que la segregació política és precisament allò que l’escola catalana vol evitar des del principi, i que els seus detractors volen destruir. La clau de la immersió lingüística, des dels seus inicis, va ser evitar que al nostre país sorgissin dues ètnies a les aules, a partir de dos sistemes separats amb dos idiomes segregats. I això és el que Casado, com els seus ancestres polítics, voldria rebentar. Ben bé al contrari del que assegura.
Però escolteu, no passa res, perquè l’important és usar la paraula més lletja en relació a Catalunya i allò que els catalans decideixen amb un gran consens. I tal cosa lletja s’ha aconseguit. Poc importa que l’Apartheid fos una eina del poder repressor, que es dediqués a negar l’accés a la cultura i a la casta superior, que es basés en el supremacisme i el volgués blindar a través de lleis separadores, de jutges i de sentències fetes a mida de la minoria colonial. Tot plegat no convé gaire destacar, ja que són detalls que fan nosa i impedeixen que Casado usi la paraula lletja contra el gruix dels catalans.
De moment, tenim una acusació gravíssima, que ens deixa com un drap brut, polititza les aules i embolica que fa fort… i això és el que importa. A qui li interessa que els principals combatents contra l’apartheid lingüístic siguin els mestres de Canet de Mar? I la pràctica totalitat dels pares de Canet de Mar? I la immensa majoria dels ciutadans del país en les darreres quatre dècades? Per què espatllem un gran titular amb la comprovació que qui vol trencar la societat no és la mateixa societat catalana, que lògicament vol tot el contrari, sinó la caverna dels privilegiats espanyols, que volen competir a veure qui és més Neanderthal?
Imagineu-vos que haguéssim tingut en compte tot això… Casado no hauria pogut acaparar les capçaleres a cop de micro. I en fi, ja sé que no serveix de res demanar al líder del PP que s’informi sobre el racisme institucional a Sud-àfrica, però potser estaria bé que trobés el seu lloc a la història d’aquella admirable nació del continent negre. Jo li’n recomano un, de lloc, que sempre m’ha semblat adorablement cínic. Posats a fer el progre, jo el veig a la capçalera de les manifestacions dels soviets supremacistes a la Sud-àfrica de 1922. Quan en plena revolta minera del Rand, els obrers blancs es passejaven per Johannesburg amb pancartes que deien:
“Proletaris del món, uniu-vos… per una Sud-àfrica blanca.”
