Des d’octubre del 2017, cap pas del processisme no havia significat un aprofundiment tan tangible en el col·laboracionisme amb l’Estat contra la independència de Catalunya com la participació activa en la confecció de l’amnistia. Hi ha qui defensarà aquesta ignomínia com l’èxit polític més important del sobiranisme català en aquests gairebé vuit anys de repressió, o bé que neix fruit d’una estratègia pensada, prolongada i ferma; la conclusió d’una de les jugades més intel·ligents dels últims anys.
No, l’aprovació de l’amnistia no és cap victòria política pels catalans, ans al contrari, és la constatació d’un marc mental derrotista sotmès a l’amenaça de coacció de l’enemic. L’amnistia no ha estat arrencada des de cap posició de força —la seva sectària i minsa aplicació n’és una prova evident— ha estat una concessió a canvi de la pacificació autonòmica que els actuals lideratges polítics dels partits processistes entusiastament han concedit.
La miopia política flagrant rau en la ingenuïtat de considerar que després de l’amnistia, suposant que s’acabi aplicant, hi haurà marge per continuar amb la lluita política per l’alliberament nacional de Catalunya. Realment, qui pensa que els vells lideratges amnistiats podran abanderar noves proclames engrescadores? Creure-hi significa caure en la forma més crua de realisme màgic i d’infantilisme polític. És més que evident que qui abandona el propòsit general de la independència i prioritza la seva situació personal per sobre de la del país no genera cap mena de credibilitat en el moviment ni, per tant, pot aspirar a tornar a mobilitzar-lo.
El processisme ha renunciat a tot per obtenir aquesta amnistia política: una victòria aclaparadora del règim del 78. Sense haver d’assumir cap cost polític inherent a l’exercici de la repressió, ha diluït l’independentisme a una proclama estèril i etèria sense substrat pràctic que l’Estat pot gestionar amb absoluta tranquil·litat. Les conseqüències internacionals han estat nefastes, i amb l’amnistia es tanca una carpeta que, després del referèndum del primer d’octubre, cremava la posició de la diplomàcia espanyola i se la forçava a haver de destinar recursos per comprar “voluntats” quan es presentava davant de segons quines cancelleries mundials. I enmig d’aquesta reculada generalitzada dels partits a Catalunya, trobem polítics catalans apuntalant el discurs de l’Estat i donant lliçons sobre les bondats de la desescalada i la restauració de l’estabilitat, com va fer el president Aragonès en una conferència a Yale fa pocs mesos.
Tanmateix, no tot està perdut! L’independentisme de base s’està fent fort per enfrontar-se a qui actua com a quintacolumnista i preservador dels interessos de l’estat al nostre país. Dempeus per la independència no forma part d’aquest pacte de la vergonya. Venim a trencar amb la pacificació autonòmica imposada pels partits processistes, volem restaurar la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya des d’una estratègia autènticament realista, que només pot ser unilateral i de confrontació amb l’estat. El conflicte no ha acabat! Prou de vendre’ns i blanquejar l’estat! Negociar amb Espanya no durà la independència!
