Va costar. Va caldre que l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció reclamés als diputats de la comissió d’investigació que el cridessin, perquè ell hi estava totalment disposat. Així va ser com, finalment, l‘alertador del cas DGAIA va poder explicar al Parlament totes les irregularitats que va detectar treballant Servei de Seguiment i Valoració de la Prestació Econòmica per a Joves Extutelats, que gestionaven la Fundació Resilis i la Fundació Mercè Fontanilles, totes dues investigades pel cas. La declaració va ser el divendres 8 de maig, a porta tancada, perquè el denunciant, que ha estat assetjat i ha rebut amenaces de mort, és testimoni protegit de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
El Món ha tingut accés a la transcripció de la compareixença, en què els grups parlamentaris van ser informats de tots els detalls de l’afer, explicats en primera persona per qui els va viure i s’ha atrevit a denunciar-los. Ho explica amb coneixement de causa i amb angoixa. Parla de “quatre aprofitats” que feien negoci a costa dels valors que havien de transmetre als joves extutelats, que veien com els seus referents educatius feien servir els fons públics en interès propi i els en feien còmplices. L’objectiu era anar facturant a la Generalitat “places fantasma” i tenir els nois “contents”. “Qui mes passa, plaça que factura”, va resumir gràficament.
El desembre passat, en un ple del Parlament en què tant el PP com la CUP el van collar per haver mirat cap a una altra banda en aquest cas, Salvador Illa va perdre els papers. Va acabar parlant “d’insinuacions”, de “sospites falses” i de gent que “amaga la cara”. Es referia als dos diputats que li demanaven explicacions pel perfil baix que intentava mantenir el Govern en l’afer, però parlava també de l’alertador. Paradoxalment, el denunciant és precisament qui menys s’està amagant. Ha hagut d’esperar mesos per comparèixer al Parlament perquè no el convocaven. Si va parlar a porta tancada va ser perquè Antifrau el considera testimoni protegit, perquè està en risc la seva integritat física. Qui s’amaga és l’engranatge institucional que durant anys ha permès que determinades fundacions hagin patrimonialitzat un servei tan essencial i sensible com és la tutela de menors no acompanyats o desemparats. I s’ha d’investigar per què. Sense amagar la cara.
