Ha passat un any (i un dia) des que Pedro Sánchez va fer aquell estrany moviment retirant-se a meditar durant cinc dies, per veure, va dir, si valia la pena mantenir-se a la presidència del govern de la nació. Un error, és clar, que va fer que molta gent en desconfiés més, encara que els més incondicionals dels seus fessin pinya a l’hora de llançar-li precs, algunes certament impúdiques, perquè es quedés. I es va quedar, és clar.
Després han seguit dotze mesos d’equivocacions innombrables, l’última de les quals, sens dubte, haver anunciat que aquest dissabte no anirà a les exèquies del papa Francesc, a les quals acudiran els principals dirigents del món. Aquesta absència en una cimera mundial per homenatjar una figura de la talla de Bergoglio ha disparat multitud d’especulacions, comentaris i crítiques. Ni una defensa. Què li passa, què està passant a Pedro Sánchez?
Per la Villa y Corte circulen molts rumors, suposicions, especulacions potser sense fonament. Per exemple, s’ha dit que si Sánchez no viatja al Vaticà és perquè al capdavant de la comitiva hi va el rei, i que les seves relacions amb Felip VI són pèssimes. No soc capaç de ser tan contundent, però sí que dic que el pretext adduït per la Moncloa per explicar per què Sánchez no va amb tants altres caps de govern i d’estat (inclòs el pinxo de Trump) al Vaticà és perquè el protocol indica que el cap de l’Estat i el del govern no es poden desplaçar junts a l’estranger. No és cert, em sap greu dir-ho, perquè són diverses les monarquies europees que acudeixen a aquestes exèquies representades pels respectius monarques i pels primers ministres conjuntament. Ningú vol perdre’s aquest moment; ningú… excepte Pedro Sánchez.
Suposo que aviat veurem fotografies destinades a desmentir oficialment aquesta mala relació entre el rei i el president. A mi em diuen que no és precisament la cordialitat el que preval entre ells, però… cal seguir aparentant, perquè ja el que faltava a una governació plena d’alts i baixos seria una ruptura institucional d’aquest calibre.
Catàleg d’errors
Perquè la veritat és que Pedro Sánchez viu hores baixes. Molt baixes. L’assetjament judicial al fiscal general de l’Estat, a qui dona suport incondicionalment. Els escàndols al voltant de l’exministre i ex número tres del PSOE, José Luis Ábalos, que ja més que esquitxen el partit i, per tant, també el seu secretari general, que pretenen, amb el seu hermètic silenci, que l’assumpte no va amb ells. Haver designat la pluriocupada vicepresidenta, ministra i vicesecretària María Jesús Montero com a candidata a la Junta d’Andalusia, on s’endurà un descomunal cop a les urnes. La no presentació de pressupostos, contravenint clarament la Constitució. L’okupació d’institucions com TVE, CIS, CNI, INE, EFE, Consell d’Estat, Tribunal Constitucional, Consell d’Estat. No haver fet ja una remodelació ministerial que doni més coherència a l’executiu. L'”excessiu entreguisme” a Puigdemont, el que és criticat (en veu força baixa, és clar) per algun baró socialista… Tots aquests fets s’enumeren per una majoria d’observadors polítics com a greus errors comesos al llarg d’aquests dotze mesos.
Així, Sánchez, un supervivent nat, està caient en equivocacions gairebé increïbles quan està a punt d’arribar als vuit anys en la presidència, que és el límit de mandat que, en molts països, es concedeix a un govern abans d’anar a unes noves eleccions. És cert que sembla que hi ha un cert viratge en algunes qüestions, com ara el començament d’una tímida negociació amb el PP per a un pla contra els aranzels imposats –o que imposarà, llevat de més viratges imprevisibles– la Casa Blanca; però no és menys cert que el que semblava l’inici d’un acostament entre el PSOE i el PP, amb el ministre Carlos Cuerpo com a figura dialogant i de tarannà oposat a ministres com Montero o Puente, es troba en aquests moments en fase de congelació.
A això cal afegir la guerra sense quarter entre les formacions a l’esquerra del PSOE, Sumar i Podem, que desestabilitzen encara més el govern de coalició, per percebre la debilitat d’un governant que té una majoria de jutges i fiscals en contra, igual que no pocs mitjans, la patronal i bona part de les enquestes, que donen majoria al PP, però que, no obstant això, continuen indicant que Sánchez manté un terra de set milions de votants, que no és precisament poc.
Un ‘fora de sèrie’
Gent que li és propera diu que els atacs a la seva família el desmoralitzen “però no el tombaran, perquè sap que aquests fets, per molt criticats que siguin, no són punibles penalment”. La seva fortalesa és la seva convicció que ha millorat la situació a Catalunya amb Illa, que ha impulsat l’economia espanyola fins a arribar a ser l’única al món clarament beneïda per l’FMI, que avui el benestar dels espanyols és superior al que mai no han tingut i, finalment, però no l’últim en importància, que, al cap i a la fi, està lliurant una batalla per impedir que “la dreta i la ultradreta” obtinguin el poder a Espanya.
Actualment, no hi ha a Europa un líder més controvertit internament que Pedro Sánchez. Segurament, està fent història i obtenint el rècord del que és insòlit en les giragonses de la seva trajectòria pel poder. És un personatge irrepetible, amb la síndrome d’Hibris –la malaltia del poderós– accentuat al màxim, un home a qui li agrada viure en tensió, en la corda fluixa. Jo acostumo a qualificar-lo com un fora de sèrie per molts conceptes, uns de positius, d’altres no tant. És una contradicció en si mateix. Precisament per això, perquè jo crec en la coherència, en la lògica, en el fet que el que sembla una cosa acaba sent com ho percebíem, penso que el sancheznato està, a poc a poc, arribant al final. I no crec –encara que amb Sánchez hom s’equivoca molt– que aquest lent final arribi a prolongar-se fins a la conclusió de la legislatura, tan lluny com el 2027. Facin les seves apostes.
