En un gir d’aspes de ventilador, José María Aznar ha sorprès aduladors i detractors. L’expresident de la cara agra –i sense bigot, més– ha esmenat públicament la plana a Alberto Núñez Feijóo. El veterà ha demanat a l’aspirant que concite una “mayoría nacional” per evitar el “canvi de sistema” que ha perpetrat Pedro Sánchez.
Això de la “mayoría nacional” no s’acaba d’entendre i encara s’entén menys quan Aznar l’ha concretada: “Per nacional entenc una àmplia majoria centrada, amb capacitat de convocatòria a dreta i esquerra a l’entorn d’un propòsit reconstructor de dimensió històrica”. Si la majoria és “centrada”, descarta per llei de Newton VOX. I si es fa contra Pedro Sánchez, que ataca “el sistema” –el sistema d’Aznar, que és el de Felipe González–, exclou també el PSOE actual. Si és “nacional”, a més, segrega el salfumant basquista i catalanista. Com pot ser “majoria” així?
José María Aznar és una gàrgola que s’explica malament. Cada dia fa més cara d’escultura de Subirachs i se l’entén menys. Què reclama Aznar a Feijóo? Que aspire els socialistes descontents amb Sánchez? A part l’il·lustre Emiliano García-Paje, quants més n’hi ha? Una cosa serà el PSOE reconstruït després de la caiguda de Pedro Sánchez i una altra de ben diferent el partit d’ara, que fa pinya a l’entorn de l’únic salvavides que té a l’abast.
L’expresident s’hauria d’explicar millor. Ell és el president de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales. Tanta anàlisi i tant d’estudi haurien de servir per a alguna cosa. Aznar cobra per pensar i per explicar-se bé. Que torne el sou!
El críptic Aznar ha proposat al despistat Feijóo “articular un programa capaç de suscitar una adhesió massiva”. L’actual líder del PP no pot articular ni tres peces del Meccano. No sap distingir entre un pern i una femella. Com ha d’articular res algú que només sap declinar el substantiu dimissió?
Si José María Aznar proposara a Alberto Núñez Feijóo una tàctica comprensible, la resposta seria una incògnita, perquè Feijóo no sembla excessivament cultivat. Com que li presenta un embull que ni ell mateix és capaç d’explicar, el líder de l’oposició –que els deús mantinguen molts anys en aquest estat– allargarà l’única estratègia que fins ara ha estat capaç de manegar: la supeditació a VOX.
Siga com siga, alguna cosa ha quedat clara. En primer lloc, que a Aznar no li agrada que l’acord amb VOX –la subordinació de la dreta, cada dia més extrema, a l’extrema dreta– siga l’única carta que pot jugar el seu partit. I segonament, que per a l’expresident de riure granític les pròximes eleccions són determinants per a salvar el seu món: “perquè no ens juguem un canvi de govern, sinó un canvi de sistema”.
En tot cas, a l’expresident del somriure hiènid el sistema s’ha de salvar, a més, deixant de costat qualsevol aproximació a Junts. Això no és estrany, perquè tot el “sistema” és el que ara vol empènyer Pedro Sánchez a l’abisme per haver caigut en aquest pecat de lesa pàtria al començament de la legislatura. Com són aquestes criatures! Hi ha independentistes que encara no han entès que han perdut i hi ha espanyols que encara no han entès que han guanyat.
La “majoria centrada” que ha d’articular Feijóo per salvar el règim és una incògnita. Queda clar que no es pot fer ni amb Pedro Sánchez, ni amb el seu PSOE, ni amb VOX, ni amb Junts, ni amb Bildu, ni amb el PNB, ni amb Esquerra. Potser seria molt “centrada”, des del punt de vista del constitucionalisme –substantiu ara en desús–, però no resulta gens majoritària des del punt de vista de la pràctica. I la realitat del candidat popular a la presidència del govern espanyol és excloent i obstinada. O VOX o res.
