Aquesta setmana moltes línies s’han escrit sobre la (mal) dita taula de diàleg entre els governs espanyol i el català. Aquesta en el millor dels casos representa una de tantes reunions ordinàries entre l’Estat i una comunitat autònoma -controlada- i en el pitjor, aquest és el meu parer, una mera operació de maquillatge que, tal vegada i Déu vulgui, no servirà ni tan sols per reforçar els dos governs que la vindiquen. Ahhh! I el propòsit, sense explicitar, és seguir fent caure en el desànim la societat catalana, en especial la majoria -encara?- independentista. A l’estat l’han pres alguns per ximple i, en realitat, sap jugar molt bé les seves cartes i té molts trumfos.
Com sigui, la vertadera taula de diàleg no es produí mai, de fet s’hauria d’haver dut a terme durant el famós octubre del 2017 i, per més senyals, amb la deguda mediació internacional. Aquella que, per cert, ara reclama el director de l’oficina de l’expresident Puigdemont, el senyor Alay; home que deu saber molt del Tíbet o dels Kurds però que amb paraules i fets demostra que el seu desconeixement de Catalunya i la política internacional només és comparable per la seva estrambòtica i rebaixant llagoteria envers “el nou Macià” Carles Puigdemont. Els famosos “yes men” de la nomenclatura política britànica.
Anem a pams i fem bona la dita llatina de “bonum si brevis bis bonum”. El 3 d’octubre del 2017 a les vuit del vespre un home de contacte del Govern català rep una trucada del Sr. Jan Jambon, en aquells moments independentista flamenc i home fort del govern belga, ostentant els càrrecs de vicepresident del govern i ministre de l’interior. Dic home fort perquè el seu partit la NV-A essent el partit més votat a les eleccions optà per entrar al govern amb vàries carteres ministerials però rebutjant la presidència de l’executiu. Jambon expressa al seu interlocutor dues coses molt significatives ponderades i acordades pel conjunt del govern belga: primera a Bèlgica ha colpit i molt la violència policial envers la ciutadania catalana titllada “d’inadmissible” pel propi primer ministre el Sr. Charles Michel-avui President del Consell de la UE- i, en conseqüència, (segona) reconeix que hi ha un enorme problema polític entre Catalunya i Espanya dins del marc de la UE que cal mettre a terme. En conseqüència el Sr. Michel com a primer ministre del Regne de Bèlgica demana parlar amb el Sr. Carles Puigdemont per oferir-li la mediació internacional liderada per Bèlgica i amb el suport, ja contrastat, de varis estat més de la pròpia Unió Europea (bàltics, Irlanda etc). La mediació internacional, quedi clar, no vol dir l’automàtica independència, però sí -i aquí rau la seva importància, és un element clarament superador del marc espanyol.
El Sr. Carles Puigdemont, a partir d’aquest instant s’esdevé com per art d’encanteri “fuigdemón(t)” atén, com no podria ser d’altra forma, la trucada del seu “homòleg” belga però, per enorme sorpresa de Michel -liberal francòfon- i consternació de Jambon -nacionalista flamenc- rebutja qualsevol forma de mediació fent bona l’expressió espanyola que es un asunto interno de nuestro país. L’interlocutor amb el govern català pot constatar en una reunió el novembre del 2017, quan Puigdemont ja era a Bèlgica, que Jambon i els polítics flamencs com Bart de Wever no entenien ni gota de l’actitud dels polítics catalans i, en especial, com havent guanyat la batalla mediàtica de la “guerra policial” havien perdut la guerra de la pau, renegant artificiosament de l’opció de la mediació. Després del 3 d’octubre , dia de l’al·locució del Rei Felip V -no pas VI-, vingué la frivolitat del 10 en forma i manera de declaració d’independència de 8 segons -canvi de tendència immediata en els futurs de l’IBEX 35 by the way– i la “collonada” del 27 d’octubre. Després ja ho sabem tot: deserció, fugida, lliurament a les autoritats, gelats, atacs de gota inesperats, llaços, plors, mocs i gemecs de nen petit i malcriat. Potser només caldria afegir que Junqueras, informat en tot moment, també participà d’aquesta operació de renúncia, comptant ell, dubtós capellanet, inservible historiador i pèssim comptable, que en podria treure un rèdit electoral presentant a Puigdmont i els postconvergents, com s’ocuparen els seus el 26 d’octubre -recorden Rufián i les monedes d’argent?-, com a traïdors i botiflers i, al capdamunt, personatges de baixa estopa que es rendeixen als interessos generals de l’Estat tot embolcallant-se, per dissimular, amb la senyera. Com aquell acudit sobre Hitler i Stalin ambdós l’encerten: Hitler és un “fill de mala mare” pel soviètic i per l’austríac, Stalin també. Ambdós òbviament tenen raó. Puigdemont no volia la independència i ens enganyà i Junqueras i la seva tropa més del mateix. Ja em perdonaran si no esmento la CUP com tampoc parlo de la Blancaneus, els nans o en “pulgarsitu”. La seva incidència en el millor dels casos és zero i en el pitjor resta, i molt, atès que encara ofereix menys credibilitat a l’independentisme. És la traïció inconscient i la barroeria útil per a l’Estat espanyol.
Com deia el meu admirat Joan Pau II “només la veritat ens farà lliures”. Si els catalans realment volen la independència primer cal començar a conèixer la realitat, desemmascarant tabús, falsos relats i personatges de sobrada incompetència professional i, encara més important, moral. A partir d’aquí com alguns dèiem a Brussel·les fa una colla d’anys podem començar a fer camí. Amb mentides i incompetència sempre l’opció de l’Estat espanyol serà més efectiva i atractiva. I és que com m’he fet un tip de repetir: “sense decència, no hi ha independència”.
