El president de Catalunya, que ho és de tots els catalans i, per tant, també d’un servidor, ha fet unes declaracions que no entenc. De fet, ho confesso; dic que no les entenc per mirar de ser molt honorablement respectuós i descartar una pila d’improperis de la meva boca. Les paraules de Salvador Illa han estat com a resposta a les sempre incansables i incendiàries afirmacions de José María Aznar, el qual s’exclamava en un míting que els que pactaven amb delinqüents acabarien engarjolats (referint-se a Pedro Sánchez i el seu govern). Doncs bé, el MHP actual ha afirmat que és intolerable sentir tal cosa, i que troba “vergonyós amenaçar amb la presó els que no pensen igual que tu.”
El màxim mandatari català ha afegit que davant les amenaces, els amenaçats es creixen. I jo que me’n sento feliç, perquè créixer en caràcter i en determinació davant els perills és ben encomiable. Però el conjunt de paraules que han sortit dels llavis del senyor Illa em deixen una mica perplex, per dir-ho d’alguna manera, perquè qui més qui menys té un petit rastre de memòria, i sembla que el dirigent socialista no en tingui gens ni mica. I és evident que no en deu tenir, de retentiva, perquè altrament significaria que profereix unes sentències que es contradiuen de ple amb les seves opinions i les seves accions de fa, com qui diu, quatre dies. El problema del president ha de ser la desmemòria, ja que no entra al cap de ningú que pugui tractar-se de cinisme pur i dur.
Arran del referèndum del primer d’octubre, i de l’empait de l’estat contra líders del procés, l’avui president va defensar que es perseguís a Carles Puigdemont i tota la cúpula independentista. Va assegurar que aquella gent havia de fer front a les conseqüències i que havien d’acceptar anar a parar entre barrots. Afegint-hi que no existien els anomenats presos polítics; tot simplement eren malfactors dins d’un estat de dret es defensava dels que rebentaven les lleis, etcètera. És a dir, que no hi havia un problema de discrepància política o d’idees, sinó un càstig sense més ni més a uns bandits que havien estat retratats per uns tribunals… en la línia del que el PP deia ahir, diu avui i dirà sempre. I així fou com Salvador Illa, bon votant del 155 i de la suspensió de l’autonomia que ara ell presideix, va dir i fer tot el contrari del que diu i fa avui.
El president dirà que no, que ell mai no va sostenir una lluita judicial contra rivals polítics. Però allò que s’oblida de mencionar el molt honorable despistat és que el PSC-PSOE ja fa temps que va admetre el caràcter polític dels presos, negociant-hi, pactant-hi, indultant-los i amnistiant-los. Cosa la qual, juraria jo, no podrien haver fet mai amb uns criminals de carrer. O diguem-ho d’una altra manera; han acceptat que la discrepància política, la distància en les idees, ja no es pot criminalitzar i, per tant, no es pot castigar amb la presó. Segur que no ha estat una admissió del tot espontània, càndida i voluntària; és evident que hi ha hagut motius de força major, que vol dir de supervivència i de butaca, per admetre una equivocació i arribar a fer el canvi. Però l’admissió de l’error hi és, salta a la vista, i el canvi s’ha fet; s’ha fet tant i de forma tan meridiana que ara no toleren que algú digui allò que deien. Fins i tot s’indignen quan algú brama que l’acció política s’ha de castigar amb l’empresonament.
Ens felicitem pel canvi. És bo que Illa ara abraci el que no abraçava de cap manera fa uns anys, quan el que abraçava era l’ala més dura del PSOE amb Josep Borrell i l’espanyolisme més cridaner de Societat Civil Catalana, inclosos els insignes representants del PP i de Ciutadans. Quan pujava als escenaris i deia i aplaudia coses molt semblants a les que ara manifesta Aznar; o sigui que la presó és legítima per als que activen uns altres projectes polítics. I insisteixo, no es tracta de desqualificar o menystenir els que evolucionen en els seus plantejaments democràtics, de cap manera. Benvinguts sien. Es tracta de demanar que no es contradiguin amb el seu passat recent. Que moderin un poquet el to i, si no és demanar massa, que de tant en tant siguin elegants i discrets.
Al president de Catalunya jo no li demano que sigui incapaç de modificar els seus esquemes, sobretot quan em sembla que està disposat a adoptar uns esquemes més compassius, amables i justos. Però sí que li demano que no entri al joc dels disbarats. Perquè quan titlla d’intolerants i inacceptables aquells que prediquen la presó per als dissidents, s’està titllant a ell mateix (versió lleugerament més jove) d’intolerant i inacceptable. Quan pensa que és vergonyós advocar per la condemna dels que pensen diferent, en realitat ens està enviant un missatge molt nítid i torbador; que ell mateix, fa només un grapadet d’anys, era vergonyós. I això, que pot incomodar venint de qualsevol persona pública, resulta altament pertorbador quan prové del president del teu país.
