Va ser un dels acudits més populars de la guerra freda. Lenin i Stalin es presenten davant Marx després de ser requerida la seva presència. El filòsof, amb cert aire diví exposa que, davant la lògica de les seves idees, és arribada l’hora de construir la carretera que ha d’arribar fins a la fita llunyana del socialisme. Camarades disciplinats, el rus i el georgià ho disposen tot per a aquesta magna obra constructiva. Tanmateix, al cap d’uns dies, comencen a trobar-se amb dificultats inesperades. Hi ha errors en el disseny de la via, les excavadores i material pesant comencen a avariar-se i no arriben els recanvis, i finalment, tota la maquinària es queda sense combustible. Els enginyers, atemorits davant la reacció dels líders comunistes, expliquen tímidament la solució, i que no és possible avançar l’obra en aquestes condicions. Amarats d’esperit revolucionari, els dirigents comunistes, minimitzen la situació i atien els treballadors amb la idea que res no ens detindrà, i que si no tenim màquines, ho farem amb pics i pales. Passen els mesos, i l’obra no avança. L’entusiasme dels treballadors roman intacte, car construir la carrera vers el socialisme és una fita col·lectiva que serà recordada per la història. Tanmateix, se’ls fan malbé pics i pales, i no arriba cap recanvi, cap eina que els pugui substituir. El capatàs, avergonyit amb la gorra entre les mans, transmet la mala notícia. La feina no pot tirar endavant perquè ja no tenim amb què construir la carretera. Stalin, emprenyat, els escridassa explicant l’escàs esperit combatiu dels obrers, i que per l’obra constructiva de la revolució, si cal, caldrà excavar i treure runa amb les mans nues. Al cap d’un any, el panorama és encara més desolador. No s’ha avançat ni un quilòmetre. A alguns treballadors queixosos se’ls han emportat al gulag. Als que quedaven no els enviaven queviures, ni aigua, i finalment han anat desertant fins que només en quedava el darrer, que marxa més a poc a poc perquè és coix. De tornada, es troba amb Marx i li detalla que sense maquinària, sense pics ni pales, sense menjar, sense treballadors i amb una misèria absoluta, que plegava. El filòsof l’atura i, tot somrient declara que: “Perfecte. Això vol dir que per fi hem arribat al socialisme”.
Resulta molt temptador fer servir aquesta història que ens parla sobre el contrast entre la puresa de l’idealisme i el xoc amb la realitat per explicar el què ha succeït els darrers anys al sistema educatiu. Joseph Conrad sostenia que la idealització empobreix la vida, i que embellir-la implicava treure la seva complexitat, i això acabava per destruir-la. La pretensió de la “transformació educativa”, atiada per laboratoris d’idees nostrats amb un currículum controvertit, i al darrere del qual hi ha organismes econòmics internacionals que fan servir paraules belles per modelar l’educació d’acord amb les [seves] necessitats del [que ells consideren] mercat, ens ha dut, finalment a la transformació en termes similars al somriure irònic del Marx de l’acudit.
Certament, des de fa almenys una dècada hem construït la carretera vers la transformació educativa. Amb errors de disseny, sense maquinària, sense combustible, a pic i pala, refiant-se de l’estajanovisme dels mestres. I, després d’alguns anys, tenim els picapedrers sense pics, ni pales, ni moral de combat, en plena crisi de vocacions i un preocupant fenomen de desercions professionals. Hem arribat, doncs, al nirvana que pretenien? Després de tants invents, en què calia deixar enrere la “vella escola”, certament millorable, encara que funcional, avui ens trobem un sistema desnortat, atomitzat, carregat de claustres desmoralitzats, sense saber exactament en què consistia això d’educar, on els nivells i les habilitats bàsiques dels estudiants s’estimben. El conseller sortint, amb la seva actitud impassible ha estat un exponent d’aquest despropòsit. I ens ha quedat una escola desgavellada, amb uns nivells en caiguda lliure, conseqüència directa d’aquestes “innovacions” d’aquesta escola “transformadora”.
El nostre és un paisatge després de la batalla. El partit que dirigeix l’educació des de 2018 (tot i que altres partits, almenys des de l’entrada en vigència de la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 també han contribuït a la situació actual) portaven en el seu programa electoral aquest disseny transformador que ha resultat del tot fallit. Ara, la conselleria ha canviat de titular. I l’Anna Simó, persona intel·ligent i amb experiència política, ha fet unes primeres declaracions on ha exposat la seva intenció de perseverar en aquest mateix camí, en aquesta carretera vers la transformació (tot i que sospito que ja hi hem arribat). Probablement ho diu perquè hi creu. Ara bé, l’idealisme té els seus límits, i si bé s’atribueix a Aristòtil aquella frase que la política és l’art del possible, servidor de vostès considera que més aviat és la difícil gestió de la realitat, la necessitat de conèixer bé els límits i evitar els conflictes innecessaris. Les millors idees no funcionen si no es té en compte una bona avaluació del que tenim al davant i l’obstinació d’una realitat que ens imposa sempre, vulguem o no, els límits.
No tinc ni idea de com serà la política educativa dels anys vinents. M’agradaria pensar que hauria de ser un període de reconstrucció. Reconstrucció de les confiances. Reconstrucció del consens. Reconstrucció del principi de realitat. Reconstrucció d’un pacte del qual ningú no en resti exclòs, especialment els mestres, que al cap i a la fi, són els que col·loquen les pedres del camí. Canviar la fita de la transformació per una necessària estabilitat. Bescanviar les ambicions utòpiques per provar allò que sabem que funciona. Avaluar la magnitud de la tragèdia i prendre decisions de sentit comú. Disculpin que em posi transcendent, tanmateix, faré referència a les quatre virtuts cardinals de la dogmàtica cristiana: prudència, o la capacitat de preveure les circumstàncies de l’acció per evitar els errors; justícia, o la manera de guiar-nos per la veritat, respectar els drets de les persones i moderar la tensió entre l’egoisme i les necessitats alienes; temprança, o aquest autocontrol que implica abstenció de les mateixes inclinacions i practica la moderació; i la fortitud, la constància en la cerca del bé i la capacitat d’acceptar l’eventual sacrifici per una causa justa. Els clàssics solen ser una bona guia moral i pragmàtica.
En qualsevol cas, ens esperen temps foscos, en la política en general i en l’educació en particular. Mirem, si més no, què passa aquests dies al País Valencià i Les Illes. Els excessos transformadors han precipitat l’aparició d’un cert reaccionarisme entre la comunitat educativa, també entre una part significativa del professorat que està especialment molest per tants anys de despropòsits i excessos “idealistes”, que han contribuït a crear una elevada proporció d’alumnes de secundària incapaços de comprendre un text senzill. Davant de les tempestes que s’acosten, caldrà re-cohesionar la comunitat educativa. I per això cal generositat i intel·ligència. I no perseverar en aquesta carretera vers una transformació, sembla que assolida en els termes de l’acudit que tantes vegades explicava en Ronald Reagan.