La recent negativa de SUMAR, per ordre del PSOE, de convocar a Pedro Sánchez a la Comissió d’investigació de la DANA al Congrés sembla que pot precipitar, ara com ara, la tan esperada ruptura entre Compromís i Yolanda Díaz. Més enllà d’aquesta petita humiliació als valencians, una més de tantes, el conflicte se situa en el llast que suposa aquesta coalició per fer una política autònoma i efectiva al País Valencià. La mort cerebral de SUMAR, sense líder ni projecte visible, condemna a la paràlisi a tots els seus socis i dificulta la tasca de Joan Baldoví de marcar el seu perfil i la seva agenda contra Mazón. Com hem denunciat moltes vegades, SUMAR, simplement, resta.
Al País Valencià tots sabem que sense les interferències d’aquesta tropa d’esquerreta caviar, Compromís hauria pogut liderar i capitalitzar tot el malestar social per la gestió de la DANA; però SUMAR és un forat negre que engoleix energia, temps i recursos en batalletes mediàtiques i culturals que interessen als activistes de l’atenció de Madrid. La conseqüència és silenciar els problemes dels valencians i impedir que ens concentrem en una comunicació efectiva i directa amb la població perquè hem d’estar pendents dels gustos, interessos i necessitats del circ mediàtic de la capital.
Com he explicat en anteriors ocasions, aquesta supeditació a SUMAR no respon a cap plantejament ideològic. La seva explicació es troba als incentius dels aparells del partit per prendre decisions i als càlculs de cost i beneficis que fan per construir-se una carrera política. El partit es troba segrestat per una colla de joves assessors que són professionals de la política sense ofici i benefici, desconnectats de la població general i dels seus problemes, incapaços de ser competitius electoralment i capficats en la seva supervivència sigui com sigui, encara que suposi la dissolució o la desaparició de Compromís com a projecte polític; però, per saber com hem arribat a aquesta situació, és necessari fer una mica d’història.
En primer lloc, una de les singularitats de Compromís és la llarga manca de poder institucionals des dels seus orígens. El Bloc, anteriorment coneguts com a Unitat del Poble Valencià, fou sempre un partit minoritari sense quasi accés a cap mena de recursos públics. Sostingut per la militància dels seus membres, imbuïts d’un projecte nacional fusterià que els condemnava a l’aïllament i la irrellevància, era un partit totalment pur, lliure de qualsevol corrupció o vici, perquè ningú podia viure de la política. L’esperit de sacrifici i resiliència, que avui sembla totalment desaparegut de la formació, sorgeix d’una necessitat existencial de les seves bases: expressar una identitat diferenciada.
Al contrari, Esquerra Unida al País Valencià, tot i ser també una organització minoritària, tenia un mínim de representació institucional que els permetia sostenir quadres professionals que vivien de la política. Si bé el partit encara bategava per la ideologia comunista dels seus militants, els seus dirigents vivien de rendibilitzar les quotes de poder assignades al Partit Comunista des de la Transició. Malgrat les recurrents denúncies del bipartidisme que feien, tots sabíem que una petita assignació de prebendes queien als seus líders i, per això, a l’hora de la veritat hi havia poques organitzacions tan dedicades a desactivar la lluita social com CC.OO.
La teatralització retòrica de rebel·lió d’Esquerra Unida era grotesca, perquè al dia al dia, els seus quadres feien tot el possible per perdre eleccions i impedir l’ingrés de nous militants. El seu principal terror era que sorgiren nous lideratges capaços de guanyar eleccions que qüestionaren la jerarquia del partit i posaren en perill la seva cadira. Les minvants quotes de poder condemnaven l’organització a una lluita interna per endollar-se en alguna institució i estalviar-se l’horrible quotidianitat del món laboral. En la pràctica, no hi havia un partit, sols una agència de col·locació d’intel·lectuals.
De fet, l’altra pota de l’origen de Compromís fou l’enfrontament entre la històrica figura del comunisme valencià, Glòria Marcos, amb Mònica Oltra per la designació d’un membre del Consell d’Administració de la Radiotelevisió Valenciana. Quan el 2007 Amadeu Sanchis no fou capaç d’entrar a l’Ajuntament de Valencià per Esquerra Unida, Glòria Marcos ordenà recol·locar-lo a la RTVV i Mònica Oltra i Mireia Mollà, llavors dintre d’EUPV, es negaren a acceptar la disciplina de vot perquè s’havia acordat amb el Bloc el nomenament Rafa Xambó, un professor universitari amb un perfil més tècnic. L’espurna que inicià el trencament de l’ecosistema de partits del règim del 78 al País Valencià fou, precisament, garantir-li la cadira a un polític fracassat.
Glòria Marcos, fidel a les tradicions del comitè central, engegà l’excomunicació dels dissidents i el seu partit, que acabarien conformant amb el Bloc l’actual Compromís. Per aquesta raó, el pelegrinatge de tornada per reviure Esquerra Unida al País Valencià via SUMAR sols pot comptar entre els seus partidaris amb els més jovenets, perquè els més veterans saben que hi ha rancors irreconciliables que farien la convivència del tot impossible.
Per tant, l’excepció valenciana és que abans del sorgiment del 15M o Podemos, ja comptàvem amb unes sigles alienes al sistema de partits de la transició, sense quasi polítics professionals i porós davant la societat civil. Unes característiques que expliquen el seu èxit davant de la marca de Pablo Iglesias, perquè Mònica Oltra havia fet el camí de trencar amb Izquierda Unida set anys abans que els professors de la Complutense.
Aquesta singularitat fou l’èxit de Compromís. Quan el curs de 2007-2008 vaig començar a donar classes a la Universitat de Valencià, em vaig topar amb joves brillants a Sociologia i Ciències Polítiques que, com jo, compartien una crítica de fons amb el sistema de la Segona Restauració Borbònica, l’anomenat règim del 78, que encara no podíem articular correctament, perquè la dissidència controlada de IU i CC.OO farcida de marxisme groller era intel·lectualment insatisfactòria, mentre que les nostres experiències personals amb la hipermilitància d’aquestes organitzacions foren del tot decebedores.
Pels tombs del 2011, aquests alumnes em demanaren orientació per iniciar la seva carrera acadèmica i jo, sincerament, els vaig desaconsellar prendre aquest camí i els vaig recomanar que adquirien experiència al sector privat abans d’implicar-se en cap institució pública, perquè sempre és necessari tenir una experiència professional prèvia que et permeti deixar qualsevol lloc de treball tòxic sense pors i angúnies. Coses estranyes, em feren cas i alguns d’ells acabarien com a assessors a Compromís després de treballar en empreses privades de consultoria.
El fet destacable de la seva contractació és que no eren quadres del partit ni polítics fracassats. Eren joves independents, competents i professionals. No devien la seva carrera a l’organització, però estaven motivats i compromesos per una crisi econòmica que els havia afectat com a generació i volien canviar la realitat del País Valencià. Fou una sort que comptaren tan prompte amb un instrument com Compromís, perquè a Esquerra Unida els hagueren fet la vida impossible fins a cremar-los. També és una sort que Podemos encara no existís, perquè haurien acabat fagocitats pels egos dels professors de la Complutense. Es trobaren amb un partit amb una base petita, però sòlida i forta de militants, que acabava d’obtenir bons resultats electorals i tenia recursos, però no hi havia quasi polítics professionals ni quadres de partit i, per això mateix, estaven oberts a la incorporació de gent nova.
Aquesta generació de joves independents que entrà a Compromís el 2011 fou fonamental per a la victòria del 2015; però, ben aviat, acabarien foragitats del partit. L’accés a majors quotes de representació institucional feu que molts militants de les joventuts obtingueren posicions de representació política massa joves, en alguns casos a divuit anys. Sense completar els estudis o sense tenir cap experiència professional, començaren a conèixer una realitat totalment desconeguda per a la resta de membres: l’absoluta professionalització política des de l’adolescència, el dia a dia del PSOE o del PP; però no d’una organització com Compromís.
A més, els meus antics alumnes esdevingueren els principals rivals d’aquests nous jovenets, perquè tenien major formació, experiència i capacitats, malgrat tenir sols uns poquets anys més. La comparació entre les dues trajectòries vitals sols evidenciava la mediocritat i les limitacions del nou planter de Compromís i, per això, de forma cohesionada començaren a fer-los la vida impossible. L’objectiu era el mateix dels quadres del partit d’Esquerra Unida: tancar l’organització per garantir que no entraren amenaces externes que pogueren afectar a la seva carrera interna.
Abans de la derrota del 2023, aquests polítics prematurs havien aconseguit purgar l’organització i fer-la molt menys porosa i representativa de la societat. Els mals resultats electorals sols acceleraren el procés: els càrrecs d’assessor que haurien de tenir perfils tècnics acabaren sent la cadira on aterrarien aquests jovenets sense ofici ni benefici que no podien reintegrar-se al mercat laboral. Des de llavors, la tendència de desconnexió amb la seva base de votants i la societat valenciana no ha fet més que consolidar-se. Malfaeners com són, han rebaixat l’activitat del partit a incomptables actes interns per fer vida social i explicar-se que estan encantats de conèixer-se, una perspectiva desoladora que allunya a qualsevol amb capacitat i ganes de treballar.
Són aquests jovenets els principals valedors del pacte amb SUMAR, perquè els obri portes al reciclatge professional en cas de fracàs o dissolució de Compromís. No estan preocupats per la competitivitat electoral de la marca. De fet, tenen por de guanyar perquè per fer-ho és necessari obrir el partit i això per a ells, instintivament, és un perill. Han imposat a Compromís la dinàmica que hi havia a EUPV i, per tant, sols pot haver-hi paràlisi. A més, sols ells podrien reintegrar-se amb el món d’EUPV i CC.OO, perquè els més veterans continuen assenyalats per la ruptura i, encara més, també recorden perfectament com d’incapaços electoralment eren els camarades del Partit Comunista.
En conseqüència, el futur de l’aliança amb SUMAR depèn del poder que els jovenets han acumulat dintre de Compromís. Sols ells tenen interès a perseverar en aquest suïcidi, perquè els reporta atenció mediàtica que podran utilitzar per fer un salt amb garanties de recol·locació a la nova Izquierda Unida. El problema és que, com no són massa llestos, no s’adonen que la resta de SUMAR ja no pensa a refundar IU. Ara lluiten per entrar al PSOE i garantir-se alguna cadira en el futur. En veritat, el debat sobre l’aliança amb SUMAR no té sentit, perquè no hi haurà cap SUMAR en la pròxima convocatòria electoral.
Tots sabem que tenir un Compromís en condicions de liderar el canvi al País Valencià, com passà al 2015, no és missió impossible. La recepta és fàcil: obrir-se de nou a la societat, dedicar menys temps als problemes interns d’organització, no condicionar cap decisió a la recol·locació de quadres, menys batalletes culturals per seguir l’agenda mediàtica de la capital, molt més temps dedicat a la vida fora del partit, més proximitat amb la gent i molta més humilitat davant dels votants, que encara recorden els temps sense professionals de la política.
