La veritat és que, en aquest quart d’hora en què escric, les perspectives de la taula negociadora entre el govern central i el govern de la Generalitat són bastant descoratjadores, almenys per als que desitgem que aquesta negociació prosperi en el sentit literal de negociar: que les dues parts obtinguin prou avantatges com perquè pensin que seria bo seguir negociant, valguin totes les redundàncies.
El frenada brusca a l’ampliació de l’aeroport del Prat pot ser que hagi agradat a alguns, emparats en l’ecologisme –no es pot trobar un traçat una mica millor? Segurament sí– i a d’altres, tancats, en el fons, raons polítiques molt diferents: no hi ha més que dues coses a negociar, diuen, i cap d’elles passa per un aeroport, ni pel port, ni per qüestions fiscals, ni pel corredor de la Mediterrània, posem per cas. Però als que creiem que Catalunya ha de ser un lloc més pròsper, epicentre d’una modernitat que no està tan llunyana com sembla, aquest frenada, fruit en part de la improvisació, de la ceguesa política i del nyap planificador d’uns i altres, ens sembla una molt mala notícia.
És clar, si vostè tot ho veu des del prisma independència sí-no, les coses adquireixen tota una altra tonalitat. Però ja he tingut oportunitat d’escriure un altre dia en aquest mateix espai que no només no soc independentista, sinó que ni tan sols soc català: simplement, crec en el diàleg, en la cooperació i en el pacte perquè tot vagi una mica millor. Crec que el fòrum per negociar la independència, si fos negociable, és una cosa diferent a aquesta taula govern espanyol-Govern– que, per cert, a mi m’agradaria que s’enriquís amb altres presències–. Jo, avui, el que vull saber és si d’aquesta taula, la presideixi qui la presideixi, la integri qui la integri, pot sortir un diàleg que millori la vida quotidiana dels catalans i la relació amb la resta dels espanyols. Simplement, ho espero perquè això, així, encallat en unes roques perilloses, no pot seguir.
I això que consti que penso que la situació està ara molt millor que fa quatre anys, quan es va precipitar –no em facin fer història, però va faltar un pèl perquè les coses fossin de tota una altra manera, és a dir, millor– la desgràcia. Tinc confiança –sé que dir això em pot costar car– en el pragmatisme del president Aragonès i, fins a cert punt, m’atreveixo a dir, no sense reticències, que Pedro Sánchez, acabi o no presidint el seu costat de la taula coixa, està enfocant la qüestió en termes molt menys testiculars, valgui l’expressió, que Rajoy. I que els seus successors, amb perdó.
Pot ser, a la vista de com estan les coses, que m’estigui enganxant els dits si dic que penso que, a empentes i rodolons, la taula acabarà constituint-se, perquè a totes les parts –sí, a totes, insisteixo, digui cadascú el que digui ara– els convé. Una altra cosa serà el que surti d’allà. Possiblement, serà tot just guanyar temps, però ara el temps –no tornaré a citar Ortega, tan manipulat últimament– és el que més val, per als uns, per als altres i fins per als de més enllà. Que són, aquests últims, aquells que, en el fons, des d’un o altre extrem, voldrien tornar a octubre de 2017. I això, perdó per cridar, sí que no.
