427.423. És la xifra de residents catalans que, a 1 de gener de 2026 estaven inscrits als consulats a l’exterior, segons recull el darrer informe de la Federació Internacional d’entitats Catalanes. Objectivament, en nombre representaria la segona ciutat de Catalunya. En uns debats on la immigració, les seves característiques i gestió polaritza, la idea que un de cada vint residents catalans (un de cada catorze, si excloem els canvis demogràfics sobrevinguts els darrers anys) visqui a fora de Catalunya, hauria d’estar generant discussió pública. I afegiria, també, que alerta i indignació.
Les estadístiques mostren que, d’aquests, el 40% tenen estudis superiors. En alguns casos parlem de professionals, acadèmics i científics de primer nivell. També hi predominen, tal com acostuma a passar en aquesta mena de fenòmens demogràfics, les generacions més joves que s’obren pas professionalment i han de prendre en molt poc temps decisions vitals transcendents. També indiquen les dades que hi ha anades i vingudes, en el sentit que en molts casos, hi ha gent que torna. Tanmateix, la tendència dels darrers anys és un saldo molt negatiu. A tall d’exemple, l’any passat, 13.203 es van donar de baixa als consulats, tanmateix, 33.947 es van donar d’alta, o expressat d’altra manera per cada català que torna, marxen 2,6. Hi ha, per descomptat, molts més que no s’arriben a inscriure en el consulat, especialment qui prova sort, qui està fent algun màster o tenint les primeres experiències laborals afavorides pel tractat de Schengen, tanmateix, el fenomen és sòlid i sostingut en el temps.
Una cosa són les estadístiques, i d’altres les percepcions i experiències personals. Sóc d’una generació –la dels nascuts durant la dècada de 1960–, la primera que va poder arribar de manera relativament nombrosa a la universitat, la que va poder eixamplar en certa mesura, sovint gràcies als serveis públics o a una certa sofisticació econòmica, les classes mitjanes. I ara veiem que una part substancial de la generació dels nostres fills, especialment aquells que han tingut l’oportunitat de disposar d’una bona formació acadèmica, que excel·leixen en els seus camps, que posseeixen energia i ambició s’estan instal·lant a Alemanya, Regne Unit, Irlanda, Holanda, Suïssa, Estats Units, Singapur, el Golf Pèrsic, parts d’Àsia. Almenys entre el meu entorn, això suposa entre un terç i la meitat dels nostres plançons amb estudis universitaris postgraduats o doctorats. Més enllà de la interessant experiència, de les facilitats per moure’s en un mercat laboral més global del que voldríem admetre, aquesta mena de mobilitat comporta un elevat risc de desarrelament. És el que té la globalització: descapitalitza nacions senceres, especialment aquelles que no disposen d’instruments sòlids d’estat, que no disposen de mecanismes de planificació econòmica.
En aquests darrers anys estem assistint a episodis de demagògia i teories conspiratives a partir de les transformacions demogràfiques. Finalment, i malgrat contaminació de la discussió política, la teoria cisellada per Renaud Camus sobre el “gran reemplaçament”, va més enllà d’una qüestió estrictament ètnica, religiosa o cultural. Perquè, efectivament, a Catalunya assistim a un gran reemplaçament de caràcter social en què la immigració (i també l’emigració) no sembla cap causa, sinó mitjà, dany col·lateral o efecte. El gran reemplaçament és la substitució de les classes mitjanes autòctones, les que representen la biga mestra de la nació per allò que alguns sociòlegs o pensadors com Zygmunt Bauman o Gunnar Myrdal defineixen com a “infraclasse”, és a dir, grups que, en un espai d’economia desregulada i informal, ja no poden ser considerats com a classe treballadora, amb una creixent exclusió, atrapats en la pobresa extrema, sense una feina fixa, professió o amb ocupació precària, que impliquen un cert desarrelament social, cultural i moral, i que ja no gaudeixen d’oportunitat de mobilitat social. En aquests dies de vagues de mestres, quan els professionals de l’educació parlen de l’explosió de la diversitat, en realitat es refereixen a això. No necessàriament es tracta d’un reemplaçament cultural o ètnic. Qui cau en la pobresa extrema i la marginalitat pot tenir vuit cognoms catalans –especialment en les zones rurals bandejades i històricament discriminades–, i entre molts dels africans instal·lats a Catalunya assistim, via iniciativa empresarial, via aprofitament del sistema educatiu, a un cert ascens social, això sí, en una era on l’accés a unes classes mitjanes cada vegada més primes i en una època marcada per una dura competitivitat. I també aquí hem d’entendre el fenomen de l’emigració catalana a l’estranger, com una mesura calculada, en base a estratègies personals i familiars, per mantenir un estatus que la permanència al nostre país no pot garantir.
Si des de baix, el panorama és complex (assistim al fenomen dels treballadors pobres, les condicions d’infrahabitatge, la impossibilitat de poder pagar un lloguer amb un salari mitjà, la proletarització de moltes professions tradicionalment de classe mitjana o l’expansió de l’economia informal), per dalt, encara més. La burgesia catalana ha deixat d’existir. La globalització ha globalitzat també les elits, i amb un empresariat que, majoritàriament ha deixat d’emprendre i s’està passant amb armes i bagatges al parasitisme de l’especulació borsària o el rendisme de la immobiliària, l’única fórmula de prosperar, a banda de tenir relacions privilegiades amb el poder polític, és entrar als grups d’executius, professionals qualificats on difícilment es pot accedir a casa nostra.
Ara bé, el gruix de la segona ciutat de Catalunya, tant des de l’estadístic, com des del coneixement personal, és que els joves marxen perquè, al nostre país, els salaris són, bàsicament, una merda. En comparació amb els països centrals d’Europa, i si ho comparem amb l’inici del segle, l’estancament o retrocés del salari real, acompanyat d’un mercat immobiliari addicte a les bombolles, la temptació d’una sortida individual implica aquest grau de descapitalització col·lectiva. Amb un entramat econòmic i empresarial que ha esdevingut ionqui de la precarietat, dels salaris baixos, d’una mentalitat presentista i inflexible, i amb una estructura social on els contactes personals i el nepotisme –un bon cognom val més que un parell de doctorats– sol ser més decisiu que una bona formació, es genera una dinàmica perversa. Molts dels qui marxen, més enllà de la incertesa o l’atractiu, ho fan també per despit, per ressentiment, per unes primeres experiències laborals lamentables, per una tendència a l’explotació que requeriria de psicòlegs per explicar-la i per la frustració de no poder viure d’una manera decent, per exemple, davant la idea de disposar d’una una casa pròpia als vint-i-pocs anys. Res que no fos gaire estrany fa trenta o quaranta anys.
Que la segona ciutat de Catalunya sigui a l’estranger és un veritable drama. És una descapitalització insuportable. Implica que molts catalanoparlants marxen, i molts nouvinguts, veient que la prioritat de qualsevol empresari o administracions públiques com la sanitària és pagar poc i que el català no compensa, sí que hi ha una queixa real sobre aquesta estúpida estratègia de qui està prenent les decisions. De fet, quan ara fa un any el govern català va mira de destinar 30 milions d’euros per atreure investigadors nord-americans descontents amb la presidència de Trump, es va mostrar aquesta clara estratègia, no només de descapitalitzar el país des d’una perspectiva del talent, sinó també a partir de la planificada desnacionalització que practica actualment el PSC i els seus mariatxis. Ja s’ha vist, per exemple, en els obstacles deliberats que posa el ministeri d’afers exteriors espanyol a les eleccions, quan fa tot el possible per evitar que els catalans residents a l’estranger puguin expressar el seu emprenyament per la via electoral.
Aquesta situació ens fa un país pitjor, més mediocre, menys nacional. L’emigració és una vàlvula d’escapament per evitar que aquest descontentament prengui forma. I que, com està succeint amb els mestres, s’evidenciï que els principals problemes tenen a veure amb la mediocritat dels salaris (que porten anys reculant respecte la renda per càpita, la productivitat i l’increment de guanys empresarial) o que la qüestió de l’habitatge és abordada de tal manera que sigui impossible resoldre’l perquè deixaria al parasitisme nostrat i estructural amb una minva d’ingressos i un qüestionament del seu estatus. Resulta sorprenent (o no) que no se’n parli de tot plegat.
