El Liceu acaba de recuperar feliçment (només tres-cents seixanta-sis anys després de la seva première veneciana) una de les millors obres del repertori operístic occidental. L’incoronazione di Poppea (1643) no només mostra algunes de les trouvailles melòdiques més exquisides del prestidigitador cremonès Claudio Monteverdi; també disposa sortosament d’un dels llibrets més fecunds i intel•ligents de tota la literatura del teatre cantat. Gian Francesco Busenello, el seu autor, hi descriu meravellosament la història de Poppea, una dona ambiciosa i sense gaires escrúpols estomacals que (protegida amb reserves plenes pel Déu Amor) aconsegueix seduir l’emperador Nerone per arribar al tro de Roma… amb la cabellera intacta. El camí no li serà gens fàcil; haurà de seduir la divinitat humana per mantenir-lo aïllat de la seva dona i, per si fos poca cosa, Poppea manarà Nerone desfer-se del filòsof Sèneca, el seu propi mentor, estoic il•lustre enemic dels divorcis i els desvaris de l’esperit. El mestre, al final, és convidat a suïcidar-se amicalment…
La majoria de musicòlegs del període recalquen el valor polític d’aquesta obra mestra monteverdiana. Segons és comú d’explicar, Monteverdi la composà com a homenatge a la República Veneciana, un espai polític de relativa llibertat (inèdit en la Itàlia del XVII) on havia pogut composar alguns dels seus greatest hits musicals, allunyat de la pressió i les males maneres dels seus antics amos a la cort de Màntua, els Gonzaga. Segons aquesta lectura, el llibretista Busenello hauria penjat gojosament a Nerone la llufa d’un dèspota sense escrúpols que –degut tant sols a un enconyament visceral- podia ser capaç de fer perillar tot el futur de l’imperi Romà amb temeritat. Certament, a la Poppea Monteverdi maltracta a l’emperador, exposant-lo als nostres ulls i oïdes com un nen capritxós que fins i tot envileix esperits nobles com el de la seva dona, que acaba ordint penosament un xantatge per matar-li la meuca; el seu pecat, en definitiva, no és ser un tirà, sinó convertir-se en un tirà mogut per les passions i dues mamelles (esplèndides, per cert, les tetes empíriques de la soprano Miah Persson; i la veu).
Essent això cert, hi ha no obstant un missatge encara més profund en aquesta obra delirant, que ja no ens parla a través de déus virtuosos (com així l’Orfeu), on la Virtut i la Fortuna només són dues histèriques més que es pleguen als designis de l’Amor. Monteverdi-Busenello hi mostren personatges històrics, però –sobretot, i primordialment- homes i dones de carn humana que, simplement pel fet de parlar en nom de l’amor, justifiquen amb cinisme els seus actes criminals d’escassa moralitat. Aquí hi ha la clau del libretto. Monteverdi juga ben net, com és habitual en ell; el duet més bonic de l’òpera (el corprenedor “Pur ti miro“) arriba tot just després del repudi silenciós d’Ottavia, en plena solitud i sense cap compassió dels seus antics conciutadans. Amb aquest cop genial, Monteverdi anticipa com ningú els perills de la tirania moderna; el mandatari més perillós no és aquell que es presenta com un dimoni emfàtic i malvat, sinó aquell que –sota el tel de la cursileria sentimental- ens enganya amb igual o major fagocitat. I el tiranitzat modern, per tant, serà aquell qui oblida la narració de l’òpera (els fets) per centrar el seu esperit en la riquesa innegable de la melodia (el yes we can buit de continguts). Chapeau, maestro.
Paral•lelament, l’Incoronazzione ens recorda alguns dels aspectes més cruents de la naturalesa humana, pel que fa a l’amor. Al límit, Nerone i Poppea són només dos éssers enamorats (atrapats en el respectiu somni de l’altre, diria Deleuze) i és justament aquest fet allò que els dóna legitimitat per oblidar-se del món i de tota la seva sofrença. Cal veure la jugada de ben a prop; quan Nerone i Poppea es juren enamorament (un amor excessiu, reconeix ella; “La natura hauria de fabricar, per a sentiments tan excessius, un cor a part als nostres pits“), l’intel•ligent auditori venecià ja sap que l’autèntic Neró, l’històric, va acabar fotent-li un cop de peu al bombo, causant-li la mort de manera ben cutre. Per tant, el públic sap perfectament que aquells dos herois que adoctrinen són dos imbècils cursis sense cap més empatia que el seu idiotisme sentimental. Conseqüentment, el gir monteverdià és encara més brutal del que sembla a primera vista, perquè no critica solsament el tirà, ni el tirà enamorat, sinó la tirania del sentimentalisme com a base alienada per creure’ns lliures. Com us deia, la cosa és ben actual…
Escoltar Poppea ens adverteix dels nostres mals i de l’enemic interior que és el sentimentalisme exacerbat; després d’aplaudir al magnífic cast que ens ha dispensat el Gran Teatre, dóna un gustet terrible sortir a les Rambles, tot pensant que –comparades amb la puta Poppea- les prostitutes del carrer barceloní són com angelets arribats del desert de les rodalies, ara vestits de negre…
