La crisi més important que viu la política catalana és de confiança. Hom pot dir que això passa a tot arreu, que tots els polítics incompleixen la seva paraula en un grau o un altre, i és cert. Però no passa a tot arreu que la relació entre representants i representats hagi normalitzat la mentida fins a tal punt que, per una banda, hi hagi qui ho justifiqui incondicionalment, i amb tics cada cop més autoritaris, i, per una altra banda, els que, un cop assumida la veritat, desenvolupem un patró de desconfiança i sospita generalitzada. És la paranoia antiprocessista.
La justificació que alguns fan de la mentida és, per raons òbvies, un triomf del processisme. Que Esquerra fes un gir de 180 graus i apostés per un pacte amb l’Estat que havia demonitzat fins aleshores sense explicar quines condicions objectives han canviat perquè ara tingui èxit. Que Puigdemont hagi incomplert mil cops les seves promeses electorals, sobretot aquella segons la qual per tornar necessita vots i no voler-ho, culpant-ne els altres. Que la CUP s’hagi convertit en una crossa del republicanisme espanyol, per naturalesa trinxador de les identitats que no són la seva, després d’haver estat el grup més influent del Parlament. Però també ho és, un triomf del processisme, que els que estem convençuts de combatre-ho caiguem en aquest bucle que ens pot conduir a un estat d’alienació i cinisme sense retorn. En treuen profit (com de gairebé tot, són uns professionals) perquè fem d’espantall a la resta.
En soc conscient, de fins a quin punt em passa, quan em trobo preguntant-me si en Jordi Graupera, a qui conec des de fa un munt d’anys, secretament pensa tot el contrari al que hem parlat tantes vegades. Me’n vaig recordar quan vaig veure un comentari sobre què deien ell i la Clara Ponsatí a una entrevista a l’Ara sobre la violència. Explicaven, entre moltes altres coses, que un cop es declari la independència s’ha d’aguantar l’amenaça psicològica de violència per part d’Espanya. És quelcom que al Parlament ningú diu ni ha dit, però, en canvi, el que posava de manifest el comentari és que si el partit que han fundat no pot treballar sense aquest ‘pinso’, la força, deia, se’ls dona no votant-los.
Jo soc dels que pensa així. Però això se sustenta en aquest patró de suspicàcia permanent, mentre ens adherim a la creença que algun dia això canviarà perquè som capaços —si volem— de controlar la política fins al punt de convertir l’abstenció en material polític a punt per ser utilitzat. I realment això no està tan clar. Una cosa és no votar perquè ningú et representa i vols fer una sacsejada al sistema polític i una altra, que es pugui establir una correlació entre això i l’emergència de l’alternativa política que necessitem (sic). La política no és un laboratori en condicions asèptiques on tu pots canviar una variable i observar l’efecte que té en la mostra, com si res no la contaminés, com ara una guerra, una crisi econòmica, un desastre natural. I per mantenir aquesta creença som nosaltres els que necessitem el ‘pinso’ que ens donen els processistes, també.
Si Alhora aconsegueix això que diuen que volen a llarg termini, que és ser una força política central a l’independentisme, té una oportunitat de combatre aquesta paranoia antiprocessista que tenim molts. Per començar, partint de la base que no obtindran la majoria fàcilment, portant-hi un discurs que està circumscrit a Twitter: el del conflicte real, el que ens trobem cada dia per voler que els nostres fills parlin el català amb normalitat, per voler que la història i la cultura del país no desaparegui en mans d’un jacobinisme espanyol (i com a tal, de quarta categoria), per voler que no trinxin el nostre territori. Perquè d’aquí al dia que col·lapsi un sistema polític el substrat del qual és la compra de voluntats que penetra capes i capes avall, el món pot haver-se capgirat com un mitjó.
