Us escrivia, fa quinze dies, parlant d’això que Sánchez i Feijóo en la darrera sessió de control s’haguessin dedicat a mesurar-se l’un a l’altre quant de feministes són, tot mercadejant amb “el voto de las mujeres”, que “fa falta, molt, que deixem de mirar-nos-els tant a ells, fent història i present, i que ens mirem més les dones” i us preguntava si “ho sabíeu, que moltes dones van decidir que no volien “el dret a vot” perquè ja sabien que l’any 2025 hi hauria senyors que encara pensarien que els vots de les dones el podrien decidir ells?”, que ja us ho explicaria, això i més.
Doncs bé: sí, la reivindicació dels drets, i entre ells el del vot, no sempre ha comptat amb consens entre les dones. La interpretació fàcil d’aquest no estar d’acord totes les dones amb la necessitat de reivindicar drets ha estat que “les dones no tenien prou consciència”, quan s’hi oposaven o deien que no hi estaven ocupades, a reivindicar drets, però la realitat és que, al llarg de la història, molts cops, moltes dones, ens hem adonat que la política dels homes no és transformadora i que, per això, no hi volem tenir a veure. Que no és realista, que és més aviat una dinàmica de poder, i que, per tant, no ens hi volem reflectir.
Sí, mireu: quan Salvador Illa diu al seu discurs de Sant Esteve que “cal humanisme i solidaritat”, en realitat, moltes sabem que està fent servir aquest escenari del discurs per qüestionar un contrincant polític, per debatre’s el poder que un i l’altre tenen, però sabem, també, que d’aquestes paraules no sortirà cap acció transformadora. Que no va acabar el discurs, vaja, i es va posar a crear habitatge per poder allotjar les persones que viuen a la intempèrie a Badalona, que no s’endurà persones a casa seva solidàriament perquè hi dormin, tampoc. D’aquesta política masculina, dels homes i de tantes dones que s’hi han volgut reflectir, Rita Segato en diu “utòpica”.
Per això, perquè la política dels homes no és transformadora, perquè és més una utopia que no pas una eina que aterri a les necessitats, que en doni resposta i transformi la vida, és que moltes dones al llarg de la història han decidit que el que val la pena de fer és crear espais i comunitats de dones on pugui circular la política transformadora, la que s’ocupa més del procés que del resultat, la que mira de resoldre les coses reals de la vida. I perquè això passi, sens dubte, el primer que cal és un relat propi: les nostres paraules i no les d’ells nomenant la vida i la realitat.
Els nostres relats, aquells amb els quals ens hem pogut anomenar, han estat els que al llarg de temps han anat fent canvis importants a la realitat: no van ser els homes els qui van canviar el seu relat sobre la sexualitat masculina, reconeixent que molts cops era violenta. Ho vam fer les dones. I per això avui la violència masclista és intolerable. I per això molts joves, homes, arreu del món, giren cap a discursos que els retornin allò de sempre, allò que no s’ha transformat i que no és transformador: el dret a exercir-la, “perquè sempre ha estat així”, i perquè aquest és un privilegi al qual no volen renunciar.
Deia, doncs, que relats propis i espais propis i comunitats pròpies: no perquè ens debatem amb ningú en cap relació de poder, no, sinó perquè és de deixar de mesurar-nos amb els estàndards, les paraules i els sentits d’ells que poden néixer els nostres propis relats i poden néixer, també, les nostres pràctiques transformadores.
I això… això com es fa?: doncs fàcil, i alhora tan complicat! Mirant-nos, reconeixent-nos i identificant que nosaltres tenim autoritat, malgrat en la història del món la política del poder, la dels homes, hagi pretès sistemàticament invisibilitzar-nos-la i menystenir-nos-la.
