Si una cosa garanteix que a Catalunya es pot tornar a la via unilateral per assolir la independència és que a Espanya no han après, o més ben dit es neguen a acceptar, és que la nació catalana existeix. És normal: el seu projecte de país es basa en aquesta negació i col·laboradors com Esquerra Republicana, Junts Per Catalunya o la CUP intenten amagar-la desesperadament, amb un quimèric republicanisme espanyol fraternal, amb l’espantall de la irrellevant ultradreta catalana, amb folklore puigdemontista, amb l’estèril debat sobre la identitat catalana, amb el que sigui, per protegir l’espai electoral que els garanteix la supervivència com a elit.
I quan parlo de nació catalana òbviament no només parlo dels independentistes, que òbviament no conformen per si sols aquest demos, sinó de tots aquells, que són majoria a Catalunya, que se senten interpel·lats quan es parla d’autodeterminació. Aquells més de 170.000 que van votar ‘NO’ al referèndum de 2017, els que van manifestar-se el 3 d’octubre (només pel fet que hi va haver un 1 d’octubre), els que van recórrer a la democràcia amb el vot a Inés Arrimadas un cop aprovat el 155 per aturar una remota possibilitat d’independència, els que pensen ara que un mindundi com ara Pedro Sánchez aconseguirà en una legislatura el que Decrets de Nova Planta, repúbliques, dictadures, Transició, Estatuts d’Autonomia, i un llarg etcètera no han aconseguit en més de tres segles, que és aconseguir el que l’articulista Estefanía Molina, ben alineada amb el PSOE, deia a El País fa uns dies, que es deixi de socialitzar en el rancor a Espanya, o dit en altres paraules, s’aconsegueixi l’assimilació de Catalunya a Espanya. Aquesta nació catalana existeix perquè quan es desferma el conflicte, respon d’aquesta manera.
Si bé és cert que amb la reforma del Codi Penal el PSOE, amb la complicitat dels partits autodenominats independentistes, apunta hàbilment cap a la societat civil, si una cosa defineix aquesta societat civil és que sempre té recanvi. Per això necessiten la complicitat dels partits independentistes, per infondre-li la por a la presó i l’exili, i en última instància als tancs i a una guerra civil (perquè després diguin que no som un país ocupat), i sobretot per eliminar l’autodeterminació del discurs polític i substituir-la per idees com desjudicialització, fi de la repressió o resolució del conflicte. I aquests partits necessiten la complicitat d’associacions que tenen cooptades, com l’ANC o Òmnium Cultural, per mantenir l’espurna, però sempre controlada, com ja va passar amb el Tsunami Democràtic el 2019. Per això no serviran de res les protestes organitzades contra la cimera Sánchez-Macron celebrada sobre el cementiri ideològic que ha deixat l’independentisme institucional.
Tots ells, PSOE, Esquerra, Junts per Catalunya, la CUP, el PP i VOX, la judicatura espanyola, tots, saben que el moment polític actual se sustenta en la fantasia de fer veure que l’autodeterminació es pot mantenir controlada per sempre. Que les protestes posteriors a la sentència del procés, per exemple, no van desembocar en cap acció política concreta perquè no hi havia uns líders polítics que en fessin de corretja de transmissió amb un discurs adequat. I que més il·lús que pensar que més de 2 milions de persones que van defensar l’autodeterminació amb el seu cos acceptaran a canvi de la independència que se’ls perdoni la vida per intentar-la, és pensar que el tauler electoral independentista no es mourà mai, i per tant que el conflicte es pot mantenir per sempre més adormit.
8 
20 
