Malgrat el reconeixement constitucional de la presumpció d’innocència com a garantia processal de la tutela judicial efectiva, en els judicis contra persones conegudes o en el cas de delictes greus, aquesta presumpció esdevé paper mullat, perquè l’opinió pública ja ha dictat el seu veredicte. Si, com en el cas del president Zapatero, s’ajunten totes dues coses, la reclamació d’una igualtat davant la llei amb la resta de ciutadans amb tota seguretat no existirà. Com a més la justícia és lenta i més encara en altes instàncies que, com l’Audiència Nacional, en l’actualitat es troben col·lapsades, l’ombra de culpabilitat que es desprèn d’una investigació penal, pot anul·lar una carrera política, fins I tot si al final són arxivades les actuacions.
En el cas que aquests dies té trasbalsat no sols el socialisme espanyol, sinó també curiosament el món podemita, i necessàriament qualsevol demòcrata que anteposi la reputació del seu país a la conveniència política, molts han sortit a reclamar el respecte cap a l’expresident mentre no es demostri la seva culpabilitat. Tanmateix, solen ser els mateixos que en altres ocasions ja havien demanat presó per a l’adversari i processat des del minut 1, i fins i tot, com en el cas del supervivent i camaleònic Rufián, des del 0, per exemple quan ha titllat d’assassí un defenestrat Mazón a qui la justícia ha entès que no es pot reclamar responsabilitat jurídica.
Ara ja sabem que el discret jutge Calama (qui el coneixia abans d’aquest sonadíssim cas malgrat haver instruït causes com la que va acabar amb la condemna de Rato?) havia retingut l’emissió de la interlocutòria sobre la declaració del president Zapatero com a investigat fins no concloses les eleccions andaluses, tot I que algú dirà que aquells convocats a les urnes tenien dret a saber el que el jutge apunta: el més que obvi lideratge de l’expresident en una xarxa criminal d’abast Internacional i benefici familiar. També hi ha qui recrimina al jutge que hagi emprat tants folis per a descriure les raons de declarar-lo investigat, però si no ho hagués fet, se li hauria recriminat el contrari. Mai plou a gust de tots els que ara semblen experts juristes.
Però el més absurd de tot és que es critiqui que la justícia investigui Zapatero i no en el passat altres presidents, que potser han pogut cometre actes semblants, obviant que aquest cas comença en les jurisdiccions d’altres estats i que és sols de retruc que la fiscalia anticorrupció se n’assabenta. La qüestió, per tant, fora més aviat, si hi ha un veritable control de la despesa pública malgrat l’enorme quantitat d’institucions que paguem per fer efectiu aquest control.
Deixem de banda que potser arribarem a conèixer la veritat gràcies a les lluites caïnites entre faccions del PSOE per prendre el control i els diners. És una ironia que el periodisme hagi utilitzat aquestes expressions aquests dies sols per a referir-se a l’hereu d’un imperi tèxtil, sense reparar que essent molt greu la mort d’una persona, tant o més mortal és per a la democràcia la mort de la confiança ciutadana en les seves institucions.
