“Soy el único español que no cobra pensión tras cuarenta años de servicios”. Aquesta és la frase històrica amb la qual el jubilao i pare del preparao ha deixat clar que se’n fot de tots els seus anteriors súbdits. Malgrat els centenars de milions d’euros que ha acumulat i amagat, amb la complicitat de tota la classe política i la indiferència o comprensió de la major part de la ciutadania, el pobre home té els sants borbons de reclamar una pensió no contributiva…
Ja falta poc: aquest dimecres, dia 5, surt a França i en francès el llibre de l’Emérito Campechano I, Reconciliació, ple de revelacions aparentment escandaloses. De cara a Nadal es veu que es publicarà en castellà, quan ja no sigui notícia ni el compri ningú.
Entremig, haurem celebrat fastuosament el 20N, el 50è aniversari de la mort de Franco, el darrer dictador feixista d’Europa, més espantats que mai de la verinosa nostàlgia que revifa en mitja Espanya. Sense oblidar que el 22N toca el 50è aniversari de la coronació de Juan Carlos I, el rei designat a dit per Franco, amb l’Emérito convidat a les celebracions familiars, però no a les institucionals, seguint amb la comèdia que pare i fill porten entre mans els darrers anys…
En un país mig decent i mig normal, si l’anterior cap d’estat sortís dient aquestes barbaritats, insultant a tots els contribuents i pencaires que paguen impostos, proclamant descaradament la seva adhesió al dictador Franco i afirmant que va arribar la democràcia perquè a ell li va sortir dels borbons, hi hauria prou material inflamable per a una revolta republicana. I de les grosses.
Però allò (i això) és Espanya i allà (i aquí) la gent s’empassa el que calgui. I qui no s’ho empassa va amb peus de plom, que amb un Pablo Hasél a la presó ja n’hi ha de sobres…
Més bananera no pot ser una monarquia.
I, tanmateix, no passa res. Perquè no pot ser més bananera ni més hispanoamericana una política pseudodemocràtica. No pot ser més corrupta i corcada fins al moll de l’os. No pot ser més depriment veure milions de persones sordes, cegues i mudes, aplaudint cada dia aquells que els roben, els enganyen i els toregen, mentre es pregunten com pot ser que Trump tingui barra lliure per fer tantes barbaritats…
El problema, clar, és la baixa quantitat i qualitat dels demòcrates i dels republicans espanyols. Vaja, que no hi ha republicans i que els ciutadans no han passat, en general, de veure’s com a súbdits agenollats.
L’èxit repressor del règim del 1939, refinat pel règim del 23F, és inqüestionable.
A Madrid encara no han fet córrer que Begoña, la dona de Sánchez, és en realitat un home. És una de les poques animalades que els queden per dir, en ple procés d’acceleració final del cop d’estat. Però sí que corre per les clavegueres una de les llegendes més fantasioses de la cort madrilenya, que acusa Pedro Sánchez d’una cosa encara més terrorífica: és un perillós republicà, líder d’una conspiració per acabar amb els Borbón i proclamar la III República.
Ja ho saben, que no hi ha perill, però tot serveix per intoxicar: Sánchez coneix molt bé els veritables límits que té marcats i no és cap revolucionari, tot i que li agrada jugar una mica i entabanar tothom.
La monarquia bananera té al davant una llarga vida, si aconsegueix continuar amagant que Espanya és una excepció a Europa i al món: només queden una desena de monarquies a Europa, simbòliques, on els monarques no tenen marge per manar exèrcits ni posar ministres com els de Defensa o Interior o per marcar el camí als amos de la judicatura, entre altres minúcies…
A Europa l’excepció és una única monarquia autoritària, que amaga amb penes i treballs el seu ADN absolutista i franquista: l’espanyola. Vivim, doncs, en un règim polític anacrònic, que ens han venut des del 1975 com si fos la meravella de totes les meravelles democràtiques.
En realitat, la monarquia borbònica és el darrer dinosaure, però no sembla en absolut a punt d’extingir-se. Gràcies en siguin donades al general i avi polític Franco, que va fer la més radical neteja de republicans, rojos, separatistes i tota mena de males herbes. Té tota la lògica del món que cinquanta anys després sigui celebrat pels seus hereus polítics, el pare obertament i el fill entre línies, especialment si li deuen la corona…
