Aquesta, lector, és la meva penúltima columna d’opinió d’aquest any 2025. L’escric quan el partit que ocupa el Govern central a Espanya està commocionat, amb els titulars dels periòdics voltant cada dia una mica més a membres de l’Executiu i en concret al mateix president Pedro Sánchez. Ara, quan escric això, la policia registra seus d’empreses importants i tot indica que Vicente Fernández, qui va ser ‘mà dreta’ de la ‘número dos’ de Govern i partit, María Jesús Montero, està embolicat presumptament en greus irregularitats econòmiques, lligat ni més ni menys que a la ‘lampista’ del PSOE, Leire Díez, també avui a la presó, acusada d’almenys tres delictes seriosos. En aquests moments en els quals tot és confusió, només sé una cosa: el meu últim comentari de l’any, d’aquí a dues setmanes, revestirà encara major gravetat que aquest.
Les coses s’estan posant molt lletges per a Sánchez, per al partit socialista i per a l’engranatge del poder. Només un fora de sèrie de la resiliència com el president del Govern i secretari general del partit governant podria, diuen tots els que observen des de prop l’escenari, aguantar. I a sobre, assegurant, com gairebé segur que tornarà a fer d’aquí a pocs dies (dilluns sense anar més lluny), que esgotarà la legislatura, arribant fins a la primavera/estiu del 2027 i que, a sobre, tornarà a presentar-se a les eleccions per guanyar.
És clar, això no serà així, suposo. Ara mateix, el Govern de la quarta potència de la UE, és a dir, Espanya, depèn del fet que dos delinqüents (presumptes, perdó) empresonats, més uns altres que caminen en llibertat, però no menys delinqüents que els primers, declarin alguna cosa que incrimini, directament o indirectament, al president en alguna de les moltes irregularitats comeses pels koldovitas, els abalianos o els leirediezenses. Això, i la feblesa parlamentària que li dona dependre de la voluntat de l’escapolit Puigdemont i dels set escons que Junts controla en la cambra baixa, fa que l’executiu central es trobi en situació d’extrema fragilitat: una anàlisi a la llum d’un mínim sentit comú faria pensar que d’aquesta Sánchez no pot sortir políticament viu.
I, no obstant això, amb Sánchez, al qual les enquestes continuen donant-li una intenció de vot de set milions (ha perdut mig milió, la qual cosa, tenint-ho tot en compte, no és tant) sempre ens hem equivocat molts: aguanta i aguanta, amb la corda cada vegada més fluixa i amb un abisme creixent als seus peus. S’aprima, multiplica les seves presències i els seus dols amb l’oposició, s’escapoleix com pot. Però, de moment, aguanta.
Ignoro què ens dirà el president dilluns als periodistes que anem a la Moncloa per a assistir a la tradicional copa de Nadal amb el president i la major part dels ministres. Al voltant d’una hora i mitja durarà la recepció, i aposto perquè Sánchez tractarà d’escapolir-se tot el que pugui de ‘rotlles’ llargs amb els informadors, perquè les preguntes compromeses que se li poden fer són moltes i no de totes elles podrà sortir com en les sessions de control parlamentari en el Congrés dels Diputats, responent sempre amb el bé que va el país econòmicament i la perniciosa que és l’aliança (formalment inexistent, però això no sembla importar) del Partit Popular amb Vox.
Això sí, Sánchez té compromesa, a més, sense data fixada encara que jo sàpiga, l’última roda de premsa d’aquest període de sessions (existeix, des de fa més d’una dècada i mitja, el compromís formal per part del president de torn de fer-la quan acaba cada curs polític, i no podrà, tampoc enguany, obviar-ho). Però en aquesta roda de premsa les qüestions que s’admeten són més aviat poques i a pocs representants dels mitjans; a més, el president té una acreditada fama de respondre el que li sembla oportú o inoportú, però gairebé mai al qual se li pregunta directament.
Sí, sé que estic pintant un panorama una mica apocalíptic sobre la conjuntura política de l’Estat, i sé també que el pròxim dia 25, quan escriuré la meva última columna de l’any, nefast 2025, és molt probable que la tensió política, que suposo que es reflectirà, encara que de manera moderada, en el discurs de nit de Nadal del rei, hagi crescut diversos graus. Ara mateix, la Moncloa sembla no tenir cap estratègia per a contenir l’allau de notícies dolentes, judicials, mediàtiques, i fins i tot de bales que, disparades des de camp propi, li arriben.
Veig els sectors governamentals molt preocupats; als antigovernamentals, és a dir, a l’oposició, també; no estan sabent aplicar ni la tàctica ni, menys encara, l’estratègia adequada per a fer front a la situació i beneficiar-se d’ella. Molts símptomes mostren que estem a punt de caure en una sort de desgovern. Sí, tot fa pensar que això que escric és greu. I que, si ningú ho remeia, la qual cosa escriuré en quinze dies ho serà encara més. Fins quan es prolongarà això? Fins al cap de la treva nadalenca i després Déu dirà? El paisatge final em sembla que encara s’està pintant. En tons més aviat grisos, diria jo.
