El 22 de desembre passat, Salvador Illa va lliurar la Medalla d’Or de la Generalitat a Joan Manuel Serrat i Núria Espert. És el màxim guardó que s’atorga a casa nostra a aquelles persones que, com diuen les bases, han “prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic. […] Les persones distingides amb la Medalla d’Or tenen dret al tractament d’Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. El dret esmentat el conservaran amb caràcter vitalici”. Fins aquí, res a dir. És una distinció que tenen tots els països, amb formats diferents, i a mi personalment em mereix respecte. No pot ser de cap altra manera, si penso que entre els qui l’han rebuda hi ha Joan Miró, Pau Casals, Salvador Espriu, Joan Coromines, Josep Lluís Sert, Victòria dels Àngels, Francesc de Borja Moll, Joan Fuster, Antoni Tàpies, Josep Carreras, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Joan Oró, Moisès Broggi, Montserrat Carulla, Heribert Barrera, Antoni Maria Badia i Margarit, Jordi Savall, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Eliseu Climent. Com tot honor que concedeix un govern, la decisió la pren qui governa, cosa que no és dolenta. Un premi de la Generalitat el decideix la Generalitat.
Si parem atenció en la majoria de noms que he citat, veurem que hi ha una connexió molt gran entre la seva obra i el seu anhel de llibertat nacional. És a dir, s’ha procurat que no fos algú tancat en el seu món –brillant professionalment, però indiferent a l’estat captiu del país–, sinó algú l’obra del qual fos indestriable de la seva lleialtat als drets nacionals d’aquest poble. Per entendre’ns, no es tracta de ser algú molt bo com a pintor, com a poeta, com a músic, com a lingüista, com a escriptor, com a historiador… Es tracta que hi hagi una simbiosi entre l’obra professional del guardonat i el seu compromís amb el dret inalienable de Catalunya a ser membre de ple dret de les Nacions Unides.
Aquesta simbiosi, com és prou sabut, no s’ha produït en les trajectòries de Joan Manuel Serrat i Núria Espert. No tinc cap intenció de restar-los mèrit artístic; al contrari, crec que en Serrat ha escrit cançons d’una gran bellesa, i que Núria Espert és una gran actriu. Però en la seva trajectòria hi manca l’altra part, hi manca el compromís. El compromís amb la llibertat nacional del seu país. Per a ells, i així s’han mostrat al món, ser català és una peculiaritat folklòrica d’un tot absolut anomenat Espanya. És la mateixa idea que transmetia Montserrat Caballé. La Caballé en va deixar constància el 12 de febrer de 1985 a la Casa Blanca, convidada per Ronald Reagan. Allà hi va cantar: “De España vengo… ¡Soy española! En mis ojos traigo la luz de su cielo y en mi cuerpo la gracia de la manola. De España vengo, de España soy… y mi cara serrana lo va diciendo, que he nacido en España por donde voy”. Pau Casals també va ser convidat a la Casa Blanca. En aquest cas pel president John Fitzgerald Kennedy. Va ser el 13 de novembre de 1961. Només entrar Casals, el públic es posà dempeus i li va dedicar una ovació llarguíssima que ell va tallar per dir: “El cant dels ocells, cançó popular catalana”. La cançó va colpir de tal manera el públic, que li van demanar que la toqués una segona vegada. Leonard Bernstein plorava d’emoció.
Pau Casals era un autèntic demòcrata, un demòcrata de pedra picada i un defensor de la llibertat. Per això volia una Catalunya lliure. Podem imaginar què hauria dit, en veure com Espanya, al crit feixista i catalanofòbic de “¡A por ellos!”, apallissava els catalans, l’1 d’octubre de 2017, a la porta dels col·legis electorals acusant-los de voler decidir el seu destí. Pau Casals era mort, aquell dia. Però Núria Espert i Joan Manuel Serrat eren vius, ben vius. Vius i amagats, vius i callats, vius i dissimulats. Mentre veien per la tele com apallissaven el seu poble, un poble pacífic que anava a votar, ells callaven. Callaven. I es diuen demòcrates i parlen de llibertat.
Temps enrere, Núria Espert i Joan Manuel Serrat ja havien deixat clar que les porres espanyoles que van caure sobre nosaltres eren també les seves, les dels seus, i ens les mereixíem:
- Núria Espert, 2 d’abril de 2014: “Si ja és difícil en aquest moment no ser separatista a Catalunya, com seria si tot fos una realitat amb els enormes problemes que tindria Catalunya.”
- Joan Manuel Serrat, 22 de setembre de 2017, a Xile, amb unes paraules que no tradueixo perquè no s’esbravi el verí que contenen: “Pienso que los referéndums han de ser limpios. Cuando un referéndum no es limpio, ya no es un referéndum. Yo diría que en estos momentos la convocatoria de referéndum en Catalunya no es transparente porque está creada con una ley de referéndum elaborada por el Parlament de Catalunya, pero a espaldas de todos los demás miembros del Parlament. Esto crea en Catalunya una situación de una gran fractura social que a mi modo de ver va a costar muchísimo tiempo recuperar.”
En tots dos casos veiem com necessiten recórrer a la mentida i al xantatge emocional per amagar el seu nacionalisme espanyol. Núria Espert estava furiosa perquè veia ‘massa’ independentistes a Catalunya. A ella li agradaria que fossin quatre arreplegats per poder dir que són residuals. Serrat, per la seva banda, aprofitant-se que a Xile, per desconeixença, ningú no li diria ‘mentider’, va titllar de fraudulent el referèndum i va menysprear el Parlament de Catalunya. En el seu deliri, va gosar dir que la llei no era vàlida perquè no tothom hi estava d’acord (!). No acceptava que la Llei –com totes les lleis a tots els Parlaments–, les fan les majories, i que els seus, els nacionalistes espanyols, eren la minoria. Per a en Serrat, la configuració del Parlament català és bona si serveix per mantenir Catalunya sotmesa a Espanya, però és dolenta si permet que se n’alliberi. Pur maniqueisme per evitar que la gent votés. De la violació flagrant dels drets humans que suposa, com a català, que hom t’obligui a ser allò que no ets i que t’imposi una identitat que no és la teva, no n’ha dit mai res.
Però hi ha un altre aspecte a remarcar de la Medalla d’Or: la intervenció de Bárbara Lluch, directora d’escena d’òpera i neta de Núria Espert. Bárbara Lluch, en concordança amb tota l’espanyolitat de l’acte, va recollir la Medalla amb aquestes paraules: “Molt honorable president, autoritats, amigues, amics; admirat Joan Manuel, l’enhorabona; admiradíssim i estimadíssim Mario Gas, gràcies per les teves paraules. Y ahora paso al castellano para que a mi abuela, que me estará viendo, no le dé un infarto, a la pobre”. Un infart a Núria Espert per sentir la seva neta parlant en català a Catalunya! Podem imaginar l’infart d’un avi francès, per sentir el seu net parlant en francès a França, oi? O d’un avi alemany, per sentir el seu net parlant en alemany a Alemanya! Amb vint-i-dues paraules, Bárbara Lluch ho va dir tot, absolutament tot.
No, senyor Salvador Illa. Vostè té dret a lliurar tantes medalles com vulgui. Als basars xinesos en trobarà de totes les mides. Però no té cap dret a vulnerar els principis institucionals de la Medalla d’Or. Cap! Tant hi fa que l’odi a la llibertat de Catalunya sigui un tret idiosincràtic del Partit Socialista, i de vostè en particular. Un tret no és un dret. Un tret idiosincràtic no és un dret institucional, i vostè els confon. Per això ha convertit la Medalla d’Or de la Generalitat en la Medalla d’Or del PSOE. Quina barra, senyor Illa. Quina barra! I quina vergonya!
