La campanya -sí, perquè el concepte campanya és apropiat al cas- que els diaris de la corneta i el tambor han desplegat contra la dona de Pedro Sánchez ha mogut el president espanyol a impulsar una iniciativa parlamentària contra “la màquina del fang”. És a dir, contra els falangistes de la premsa i les llagostes de les xarxes que el volen apartar del poder. És debades denunciar que Sánchez només ha tret l’as de bastos quan n’ha estat ell la víctima. És així i, quan li ho retrauen, el president espanyol se’n fot. El cinisme del líder del PSOE no té límits i els pastissets són de moniato. I ni l’un ni els altres se n’avergonyeixen.
Els ingenus més reincidents alerten que Pedro Sánchez no va moure un dit quan les víctimes de les mateixes portades -i de les altres, les que li són més complaents- i els telediaris seus de cada dia eren Jordi Pujol, Xavier Trias o Artur Mas. Què n’havia de dir l’actual president si tot allò li semblava bé? El PSOE només ha denunciat la policia patriòtica quan ha entès que comparteixen pàtria però no estratègia. Quan les seues investigacions i filtracions perjudicaven greument l’independentisme allò no era fang. Eren pólvores de talc. Però sempre ha estat tarquim.
Els neguits de Sánchez, doncs, són com els gossos de la dita castellana, que només es llepen allò que els penja a ells. El president del govern espanyol actua exclusivament amb la intenció de rascar-se allò que li pica i d’alleujar-se allò que li cou. Perquè ha constatat que, si no ho fa ell, no ho farà ningú més.
Encara ara no ha quedat clar què va aprovar exactament dimarts passat el consell de ministres i què portarà el govern espanyol a salvar les baquetes del tràmit parlamentari. Què proposen canviar en la tipificació del delicte d’injúries al codi penal i com controlaran les subvencions públiques que reben els mitjans, que semblen ser dos dels maldecaps que consternen Pedro Sánchez. En tot cas, si el president espanyol es pensa que serà capaç de trobar la pedra filosofal -en llenguat domèstic, la purga del Xato- per resoldre ell solet tots els mals que acumulen la informació i la comunicació actuals va ben servit. El pare de l’expressió màquina del fang, que tant plau a Sánchez, va ser Umberto Eco, que va convertir la seua setena novel·la -Número zero- en una càrrega àcida contra la premsa italiana.
Ha passat quasi una dècada i el fang s’ha estès mil vegades més. Eco se’n faria creus de terme, perquè la seua novel·la ara és una auca inofensiva. Els problemes, les misèries i les maldats de la informació s’han multiplicat gràcies a la participació massiva i presumptament popular que ha permès l’enèsima revolució tecnològica i a la manipulació que també se’n deriva. Google, al costat del diari Domani que el semiòtic italià va satiritzar, és com Fumanxú al costat del pare Damià. Si Pedro Sánchez entén que pot resoldre el problema universal de la comunicació al segle XXI amb la potinga que aprove el Parlament espanyol i que després hauran de filtrar els jutges -més espanyols encara que les corts-, que els sants de la xarxa -Larry Page i Sergey Brin- li conserven la vista i el bon humor.
Mentre es concreta l’aportació particular del govern de Pedro Sánchez a la rehumanització de la comunicació universal, allà van dues obvietats. La primera és que ni el govern ni el parlament espanyol poden controlar l’algoritme de Google, que ha embrutat més la premsa que tota la tinta que havia fet córrer des de la invenció de la impremta. És Google qui decideix quina informació projecta al món i quin criteri hi aplica. I és Google també qui després recompensa l’audiència que indueix amb publicitat. Tarifes incloses. I ja pot Pedro Sánchez tocar-li el tambor, que no passarà de simbomba.
La segona té només abast autòcton. Els periodistes i els polítics de Madrid denuncien de fa anys que la premsa catalana està “subvencionada”. Que viu gràcies a les ajudes de la Generalitat, que, com a justa recompensa, la controla i la manipula. Angelets. I criatures també els polítics catalans que s’ho han arribat a creure en algun moment. Com a referència, només cal dir que entre subvencions a la premsa i inversió publicitària l’any passat la Generalitat va gastar uns 30 milions. Les empreses espanyoles van destinar-ne castament a publicitat el mateix any més de 12.000. Òbviament, una part ben grossa d’aquest total correspon al borboll que coneixem com Ibex35, que, com sap Pedro Sánchez, depèn de concessions, adjudicacions, tarifes i mediacions diverses publicades al BOE. És una publicitat, doncs, en molts casos induïda i discreta. I Catalunya li para ben lluny.
La llei que proposarà Pedro Sánchez es referirà només a la publicitat institucional o la “transparència” arribarà també al quid pro quo de l’Ibex? Perquè això seria com controlar el conill i amollar l’ase. Podria passar -ai!- que les presències i les absències del text al remat només afavoriren qui la proposa. Sempre han tingut bec les oques i morro els presidents.
