Des de l’1 d’octubre de 2017 l’independentisme català és un desastre estratègic. Ningú no va saber com utilitzar aquella victòria impensable contra l’Estat, fins al punt que, al final, ningú no va fer res. A partir d’aquí, les clavegueres, la policia patriòtica, els jutges activistes, els mitjans de comunicació de Madrid que menteixen i intoxiquen… Tot plegat, una ofensiva de dimensions fabuloses que no hauria resistit ningú enlloc del món. A més, aquestes són unes eleccions en què l’independentisme es presenta més dividit que mai, amb dues forces rellevants -Aliança Catalana i Alhora- que venen de fora del sistema de partits tradicional, dins d’un bloc que arrossega una guerra a mort entre ERC i Junts que fa dècades que dura i amb una altra fornada de dirigents de la CUP, que ja no és el partit nou i diferent de fa uns anys i que ara intenta regenerar la seva oferta política i estratègica. Això, després del fracàs de l’anomenada “legislatura del 52 %” en què l’independentisme va aconseguir -en percentatge- més vot popular que mai, però que ha acabat amb un Govern d’ERC en solitari, amb 33 diputats sobre 135 i sense cap marge de maniobra.
Doncs bé, tot i aquest context negatiu, l’independentisme arriba a les eleccions d’aquest diumenge amb possibilitats clares d’aconseguir els 68 diputats que marquen la majoria absoluta. Un escenari contra el qual l’Estat ha invertit recursos ingents, des dels despatxos i des de les clavegueres, i que hauria d’haver estat suficient per destrossar qualsevol oferta política. Però, a diferència de Podemos i els revoltats del 15-M, que fa temps que van cap a la destrucció, l’independentisme català es presenta a aquestes eleccions dividit i barallat, certament, però amb opcions clares de guanyar.
Tot plegat indica que aquesta vella nació d’Europa resisteix les ofensives alienes i els errors propis. I, mentre això sigui així, ni hi ha res perdut ni cap objectiu és inabastable.
