Fa pocs dies, en ple centre de Barcelona, se m’acosta una senyora que em reconeix per la meva participació en el programa Opina.cat de 8tv. La fem petar al voltant de la situació política de Catalunya i, tot d’una, em diu que acaba de patir una agressió lingüística (no només n’hi ha de sexuals). La descripció que em fa és la següent: ha anat a un restaurant del centre de la capital i l’han endegat a dida per adreçar-se al personal en català. No l’han volgut atendre perquè, deien, no tenen cap obligació ni de parlar ni d’entendre l’idioma de la nació que els permet guanyar-se la vida. Veuen als catalanoparlants tan poca cosa que menyspreen fins i tot els seus diners. Els colonitzadors manen sempre, encara que els costi calés. Els catalans faríem el mateix?
Aquest és un dels molts casos que s’esdevenen diàriament a Catalunya. La darrera conseqüència? El cinquanta per cent dels catalanoparlants creuen que la submissió lingüística (canviar al castellà) no és una amenaça. La meitat de la nostra gent està convençuda que és lliure dins la seva gàbia. Sens dubte, aquest és un gran triomf d’Espanya, i molt més eficaç que aquell que es pugui produir a través dels seus jutges o la seva sinistra guàrdia civil. Els agents imperials disfressats de cambrers fan la feina bruta i de franc.
Els catalans, mentrestant, ens anem entretenint en les picabaralles dels pressupostos espanyols o si la justícia europea diu blanc o negre sobre alguns polítics catalans. Coses que no garanteixen la supervivència de la nació. La llengua, per contra, és l’element central que ens dona sentit com a col·lectivitat. Però sembla que aquest fet encara no l’entenen una gran part de la nostra gent. Es refugien en un ridícul concepte d’“educació” o de “comunicació” per emmascarar la seva condició d’esclaus de la llengua de l’ocupant.
Quan parlo d’aquestes coses, seria fàcil per la meva part carregar els neulers només als nostres dirigents. Podria afirmar que les seves polítiques en aquesta matèria són de pa sucat amb oli i condicionades per allò que cridarà la màfia periodística de Madrid. Tampoc no diria cap mentida, perquè la por a l’amo sempre supedita les seves accions. Amb tot, no fora honest amagar que el capteniment claudicant dels catalanoparlants significa el camí més recte cap a la substitució lingüística i la reducció del català a una cosa folklòrica. Assenyalar les febleses del poble pot resultar antipàtic i poc “electoral”, però és una obligació d’aquell que vol fer-lo adult per tal que no estigui sotmès a la mediocritat dels seus representants.
Sense adoptar un discurs que expliqui la situació dramàtica del nostre idioma, anirem fent la viu-viu mentre qualsevol no ningú ens humilia en un restaurant o en una botiga. La nostra docilitat arriba a l’extrem que se’ns ha esborrat del cervell allò del “qui paga, mana” que regeix en qualsevol racó de món. Preferim l’escarni abans que crear situacions de tensió. Naturalment, ells ho saben i ho aprofiten vilment. A qui fer culpable de tot plegat?
Mirem-nos nosaltres mateixos quan renunciem al nostre idioma a casa nostra i hi veureu una gent que no pot generar cap mena de simpatia o admiració. Pocs amics o aliats farem quan abandonem el bé més preuat que tota nació defensa aferrissadament: la seva llengua, la qual és també la seva ànima.
8 
33 
