Enguany que se celebra l’any Candel s’obre una gran oportunitat per reflexionar al voltant de la identitat i, molt especialment, com s’articula el xoc cultural i lingüístic que ha conformat un conflicte d’identitats. El president Pujol, probablement un dels polítics de la Catalunya contemporània que millor ha sabut interpretar les circumstàncies, va mirar de fer durant la dècada de 1960, i també a partir de la relació personal i editorial amb aquell escriptor de les Cases Barates, un intent de dialèctica hegeliana, una voluntat d’hibridació amb la voluntat d’allò que, abans, durant i poc després de la Transició, permetés allò de l’”un sol poble”.
Certament, aquell procés d’acostament entre la catalanitat interclassista i el moviment obrer, majoritàriament castellanoparlant i articulat mitjançant CCOO i el PSUC, d’acord també amb l’esperit europeu de convergència social, era una bona idea. Potser la millor de les possibles, especialment si tenim en compte que durant la República hi va haver una dura i violenta relació entre una part del nacionalisme català i el cantó més faiero de l’anarcosindicalisme. Certament, els historiadors encara no hem revisat prou aquella època, al meu parer, excessivament idealitzada pels protagonistes en un relat històric amb un punt teleològic i finalista. Tanmateix, hi va haver certs punts foscos en aquells ingredients –la catalanitat del territori, i les aportacions de les onades d’immigrants, especialment meridionals– que semblaven condemnats a entendre’s, i que en tot cas, s’agermanaven a partir de l’enemic comú de la dictadura.
En aquesta dialèctica, especialment intensa fa mig segle, es van produir resultats desiguals. Una part substancial de la immigració i les generacions posteriors va incorporar-se amb naturalitat a la catalanitat –per exemple entre bona part del meu entorn generacional, on èxit educatiu i ascens social implicava obrir-se pas vers una catalanitat on el domini de la llengua resultava un passaport assequible–. Altres, per contra, van romandre al gueto, ja fos per estancament personal, ja fos per manca d’incentius, ja fos per l’hostilitat manifesta que caracteritza la identitat espanyola, que porta de sèrie un menyspreu profund per la catalanitat. Des de la banda catalanista –i aquí el pujolisme va actuar d’una manera més planificada que improvisada–, es va actuar amb excessiva prudència, mirant de no provocar la ira de l’estat profund –el cop d’Estat del Borbó / Armada / Tejero de 1981 va estar motivat per la sensació que l’autonomia havia anat massa lluny– i això implicava certes claudicacions. Es va fer una llei de normalització del català que impedia un mínim d’obligatorietat, o, almenys de simetria legal, es van fer tímides polítiques culturals –amb voluntat de no incomodar ningú–, es va promoure aquesta Catalunya híbrida que simbolitzava Candel o la Fira d’Abril, i sobretot, es va abandonar la Catalunya de l’exili o es va bandejar figures incòmodes pel seu independentisme declarat, com va ser el cas de Manuel de Pedrolo.
L’any passat, l’historiador i diputat Agustí Colomines va publicar a la Revista de Catalunya un interessantíssim article sobre el fenomen Ciutadans i com es va propiciar la demolició de qualsevol política de catalanitat des de les institucions autonòmiques. Es tracta de “Elits intel·lectuals, espanyolisme i anticatalanisme. El naixement de Ciutadans i la ruptura del consens popular”, on explica com l’ofensiva contra la catalanitat, que ja venia dels primers anys de la Transició i el “Manifest del 2.300”, anava més enllà d’una qüestió identitària, nacionalista i política. Bona part de la intel·lectualitat culturalment espanyola resident a Catalunya, o que feia servir el castellà com a llengua d’expressió literària van reaccionar amb por davant la possibilitat d’una veritable normalització de la llengua. Que el català fos la llengua normal de l’ensenyament, de la universitat (com passava als anys 90), d’uns mitjans de comunicació públics, al seu inici moderns i modèlics, i uns de privats en expansió, feia sospitar que el seu mercat es reduïa. És més, la por a una veritable política cultural pròpia (i l’era de Max Cahner, Joan Guitart, Joan Rigol o Joaquim Ferrer com a consellers de cultura havien contemplat iniciatives encomiables), els portava a pensar que una catalanitat normalitzada, més enllà dels seus prejudicis polítics, representava una amenaça al seu estatus, i una minva del seu espai literari. És per això que una bona part d’aquest sector va conspirar, sovint vinculats a l’esquerra d’arrel comunista i sociologia bohèmia-burgesa) a partir de grups com el Fòrum Babel, o finalment, en molts casos, en l’espai polític que va confluir a Ciutadans. Els objectius eren clars: desfer qualsevol política de normalització de la catalanitat i practicar un assetjament identitari. Aquesta actitud, més enllà dels objectius polítics, també implicaven altres de més personals: procurar que l’establishment espanyol –el cultural i el periodístic-, l’estat profund financés i promogués escriptors mediocres mitjançant col·laboracions a la premsa (en una època en què es pagaven molt més bé que no pas ara), premis, canongies i, sobretot, visibilitat pública. Els Jocs Olímpics del 92 va ser una d’aquestes oportunitats per projectar una Catalunya “mestissa” (en realitat, uns okupes culturals amb voluntat d’arraconar la catalanitat a un espai subsidiari) que pretenien transvestir l’espanyolitat rància de modernitat cultural, i on sovint es mirava d’empènyer la cultura catalana vers la reserva índia envoltada de filferro daurat.
No era pas la primera batalla d’aquesta guerra cultural / identitària. La “Movida madrilenya” també va ser una operació d’estat on els cadells de les elits franquistes jugaven a la transgressió que pretenia dissimular d’una Espanya arnada. Només cal veure com bona part d’aquell suposat moviment rupturista, amb el suport dels mitjans de comunicació i els diners públics, han envellit fins al punt d’animar els mítings de Vox.
Poques vegades s’ha fet la reflexió que proposa Colomines sobre els objectius polítics, en realitat un programa que, com explica el president Pujol a les seves memòries, va ser curosament preparat per l’aznarisme. Tanmateix, tal com han anat els darrers anys, especialment d’ençà la creació de Ciutadans (amb l’entusiasta col·laboració de les elits espanyoles i els seus mariatxis de les restes de sèrie de la burgesia catalana / Pont Aeri) hauríem de prendre consciència de l’estat de devastació de la catalanitat i dels seus principals baluards, la cultura i la llengua, qüestionada, menyspreada, escarnida i devaluada fins a límits insuportables.
I és en aquest context com el xarneguisme, un fenomen anacrònic, i tanmateix ressuscitat a la manera d’un zombi, ha esdevingut un factor que ha reaparegut amb força, especialment des de plataformes influents, i per tant, regades amb diners públics i privats. El xarneguisme actual seria una mena de nova / arnada modernitat que serveix com a excusa per menysprear, en base a estereotips, la cultura catalana a partir de la seva folklorització i difamant-la a partir de la seva suposada connexió amb una burgesia catalana que, en ple 2025 caldria buscar-la al Madrid DF, o als llibres d’història descatalogats. N’hem tingut alguns exemples recents. El “47”, pel·lícula que examina amb superficialitat els conflictes veïnals de fa mig segle, “La casa amb flames”, la reivindicació d’alguns guionistes o activistes procedents de les sectes universitàries d’antropologia social, o polítics d’aparença esquerrana que han fet de la caricatura del “pijoaparte” un modus vivendi a la recerca d’oportunitats laborals i mediàtiques, estan esdevenint tota una indústria. Com succeeix amb el wokisme occidental, fan del presumpte victimisme una indústria a la recerca de premis, canongies, i sobretot, visibilitat pública.
Certament, tot plegat constitueix el joc brut que abunda en el món cultural i de l’espectacle, que abusa de relats sobre la moral i les causes nobles i que, qualsevol que hi estigui familiaritzat, resulta un món despietat i competitiu on l’habilitat en l’art de l’apunyalament per l’esquena resulta més útil que la competència o qualitat professional. En el món de la cultura, ja sigui en règims capitalistes o totalitaris, l’oportunisme resulta una de les principals eines per a l’èxit. I, a Catalunya, amb polítiques culturals erràtiques i un capelletisme endèmic, els ho posem fàcil. Perquè, efectivament, les polítiques culturals (les públiques i les privades), adobades per l’absència d’ambició, la tendència a la literatura d’aeroport, la sobreexposició d’autors mediàtics i el parany de la moda woke, ofereix un panorama desolador, un terreny fèrtil per a la catàstrofe.
Perquè, efectivament, a diferència de les darreres dècades del segle passat, les polítiques culturals –o potser la seva absència– s’han complementat amb el suïcidi educatiu. A la timidesa de les polítiques lingüístiques, que han propiciat un retrocés en l’ús i la qualitat de la llengua, s’ha sumat la submissió de la Generalitat a les sàdiques sentències contra la immersió, el mesellisme enfront del matonisme de determinades entitats en defensa del castellà i els autogols de pedagogies suposadament actives on el mestre –teòric referent lingüístic– calla i els alumnes castellanoparlants interactuen amb el seu reguetonès de 500 paraules, a banda de la guerra que ha engegat el Departament d’Educació contra els llibres de text, les lectures obligatòries o la cancel·lació de les assignatures obligatòries de literatura. Més enllà de la moda de carregar-se els cànons literaris (que bàsicament consisteix a substituir Rodoreda per lectures precuinades per adolescents redactades per IA i sense frases subordinades ni conflictes autèntics), la destrucció de la literatura, la negativa de les autoritats a fer del català la llengua vehicular d’instituts i universitats, i el col·laboracionisme de les autoritats autonòmiques amb l’aznarisme catalanofòbic, ens han deixat en la més absoluta indefensió.
La indústria del xarneguisme, amb els seus premis, canongies i visibilitat pública, tampoc representa gran cosa. És fer servir personatges ambiciosos com a ximples útils. La política de recentralització cultural (que s’expressa, per exemple, en el desmantellament empresarial de la indústria editorial, audiovisual i cultural que no tingui seu –i mentalitat– a Madrid) té uns objectius clars, que un cop assolits, implicaran desfer-se dels sobrevalorats exitosos. Perquè en el fons, tot plegat va d’aquesta guerra cultural bruta contra els fonaments lingüístics, identitaris i culturals de la nació. Tot parafrasejant Joan Fuster, la política cultural que no hem fet nosaltres en el que portem de segle, ens l’han fet en contra nostra. I havent rigut les gràcies a qui reivindiquen un “xarneguisme” tan idealitzat com indocumentat, ens l’hem fet, també, en contra nostra.
