Catalunya ha fet un viatge en el túnel del temps i ha tornat a l’època del català emprenyat. La concentració d’aquest dissabte contra el caos ferroviari és literalment una seqüela de la gran manifestació del 2007 sobre les infraestructures. Però com sol passar amb les seqüeles, aquesta tampoc no ha arribat al nivell de l’original. De fet, ha quedat a molta distància.
La indignació actual no té gaire punt de comparació amb el català emprenyat de fa dues dècades. I no només perquè ara la indignació és una mica a la carta (cadascú s’indigna amb qui o el que vol). Com amb tots els fenòmens polítics, la principal diferència és que res no és igual quan ho passes pel filtre de l’1-O. Per molt que s’intenti, aquí o allà, no es pot fer política ignorant les conseqüències profundes del que va passar a Catalunya l’any 2017.
La indignació a la carta pot ser una conseqüència de la fragmentació politicomediàtica. Però és sobretot el resultat de molts esforços per dirigir i capitalitzar la indignació cap on li convé a cada actor polític. En el seu moment l’independentisme va conquerir la centralitat amb tal força que només es podia fer política al voltant de l’agenda independentista. A favor o en contra, però sense possibilitat de desplegar una altra agenda alternativa.
Avui la mateixa indignació pel mateix problema pot acabar dirigint-se simultàniament contra diversos “culpables”. Ara, ni tan sols l’independentisme assenyala un culpable únic. Els mals venen d’Espanya, sí, però no podem obviar que encara seguim sotmesos al règim borbònic també per culpa dels que se suposava que eren els nostres, i tenim una Generalitat espanyolista per demèrits d’aquests. Per no esmentar els que ens voldrien indignats sobretot amb l’altre partit que també fa pactes a Madrid.
Dit d’una altra manera, la indignació ha de conviure amb la desafecció. Desafecció amb la mateixa classe política i amb tot el sistema de govern vigent. El 2025 ja no es pot esperar que la indignació produirà, com va fer vint anys enrera, més implicació i més compromís polític. Qui intenti atiar la indignació des de dalt corre el risc que aquesta indignació se li giri en contra. Ja no som en el moment que una opció política tradicional podia liderar i capitalitzar tot el descontentament amb l’statu quo. De fet, no es pot descartar que més indignació comporti encara més desafecció.
Potser perquè les coordenades actuals són diferents s’ha posat de moda en alguns cercles la inflació retòrica per definir els problemes de tota la vida. Per inflació retòrica entenc, per exemple, l’ús de referències colonials per definir la relació entre Catalunya i Espanya. Que no vull dir que no hi hagi trets colonials, però la retòrica és agosarada venint de persones o grups que encara mantenen vincles amb els partits catalans que sostenen el govern espanyol.
Al costat de l’absoluta buidor d’idees, lideratges i estratègies que caracteritza l’independentisme institucional podria semblar que atiar la indignació és una bona recepta. De fet, en alguns contextos històrics ha funcionat per nodrir dinàmiques revolucionàries. Però en el moment que vivim no s’aprecien els elements que haurien de desfermar-les al nostre país. I sobretot manca la credibilitat que tot projecte de ruptura necessita perquè la gent s’hi afegeixi.
Comptat i debatut, cal assumir que la indignació no ens farà lliures. Almenys no ara ni aquí. Aquesta estratègia no funcionarà en un context en què és evident que hi ha massa impostura i massa poca lluita sincera. Un context en què continuen manant aquells que, qui més qui menys, ens varen fallar en el moment de més indignació que va ser Urquinaona.
En definitiva, la indignació no ens farà lliures mentre tanta gent estigui indignada amb els qui havien d’haver liderat la lluita per la nostra llibertat. Només ens farà lliures una estratègia que permeti recuperar la credibilitat, l’esperança i la confiança entre nosaltres.
