Per tal d’aconseguir la independència cal derrotar les dues Espanyes. Precisament per això, és un error aliar-se amb una d’elles contra l’altra. Malgrat tot, aquest continua sent l’instint d’una bona part de l’independentisme quan governa el PSOE.
És una de les dificultats sistèmiques a què s’enfronta qualsevol projecte d’alliberament nacional. Tot el que ha passat abans, durant i després de l’1-O ja ens ho hauria d’haver ensenyat.
En efecte, el moviment més hàbil que ha fet Espanya per impedir la independència de Catalunya no és aplicar el 155, ni cap de les altres mesures repressives desplegades. El més hàbil fou fer caure el govern de Rajoy i posar-hi Sánchez. Un canvi de govern que, tot sigui dit, es va fer amb els vots gratuïts del PDeCAT i ERC, ja que tots dos partits varen regalar el govern al PSOE simplement perquè no estigués en mans del PP.
Des d’aleshores, el procés de satel·lització de l’independentisme respecte del PSOE ha avançat sense aturador. Després de les eleccions de l’estiu passat, va culminar amb ERC i Junts unint forces per investir el govern de Sánchez. Ara, tothom dona per descomptat que continuaran donant-li suport a ell o a qui lideri el PSOE. De fet, l’anunci de la seua possible dimissió pels atacs de la dreta juridicomediàtica consolida clarament aquest marc en què l’independentisme s’ubica al costat d’una de les Espanyes contra l’altra.
Per què el marc de les dues Espanyes és tan perniciós? Com moltes coses, se sol veure més clar des de l’exterior. Fins al 2019 arreu del món es podia explicar que els catalans estàvem condemnats a viure en un estat irreformable que ens negava els nostres drets. Per això, més gent que mai veia la independència com una opció legítima. Des que varen començar els pactes amb el PSOE, ja no es veu que el problema sigui l’Estat sinó que ara el problema sembla només la dreta i la judicatura. I així és més difícil d’explicar tot, de tal manera que els mateixos aliats potencials que abans ens entenien i donaven suport ara esperen de nosaltres que aguantem el PSOE.
Des del punt de vista intern, el marc de les dues Espanyes convida a reformar Espanya i empeny part de l’independentisme a ajornar sine die l’exercici unilateral de la sobirania. Històricament, el conflicte entre Catalunya i Espanya i el conflicte entre les dues Espanyes es contraposen. A més conflicte nacional, menys conflicte entre esquerres i dretes, i a la inversa. Les raons són tan bones d’entendre que és una mica exasperant haver-hi d’insistir.
El fet que el conflicte entre les dues Espanyes sovint sorgeixi o sigui conseqüència de la discrepància sobre com afrontar el conflicte nacional amb Catalunya no desmenteix l’anterior, sinó que confirma la subordinació del conflicte nacional. Les dues Espanyes, en relació amb l’independentisme, fan de policia bo i policia dolent, que és una de les estratègies de pressió/negociació més antiga i més coneguda. Cap de les dues Espanyes renuncia al seu projecte nacional, perquè no li cal.
És un fet que davant un govern del PSOE l’impuls rupturista d’una part de l’independentisme es modera. Fins i tot la voluntat mateixa d’independència. Si li sumes l’aliança d’aquests sectors amb el PSOE aleshores el conflicte entre les dues Espanyes pren tot el protagonisme. L’independentisme, doblement afeblit. I com que en aquest marc derrotar l’Estat no sembla factible, només queda aprofundir en l’aliança amb l’Espanya amable per tal que ens protegeixi de l’Espanya reaccionària. Jugada mestra.
El conflicte entre les dues Espanyes pot afeblir puntualment l’Estat, òbviament, però en el moment que l’independentisme s’hi implica queda molt més afeblit que l’Estat. Per això no és una oportunitat per a la ruptura. Qui pensi que aliar-se amb el PSOE, atiant com a conseqüència el conflicte amb la dreta i els jutges, permet avançar cap a la independència està molt equivocat. Encara que l’aliança sigui puntual o a canvi de guanys puntuals no ens ajudarà a derrotar l’Estat. Que encara calgui explicar això és molt preocupant.
Quan Catalunya vagi de cara a barraca, la resposta de l’Estat serà tancar files automàticament. A l’hora de la veritat, les dues Espanyes estaran sempre juntes contra nosaltres, com ho estaven l’1-O. Però no pot ser d’una altra manera, perquè ens cal derrotar-les a les dues i això només és possible quan van juntes. Per tant, en definitiva, si estam enmig d’una guerra entre les dues Espanyes, no estam avançant en el camí cap a la llibertat nacional.
