Després dels nefastos resultats de les eleccions aragoneses, sembla que l’hora final de Pedro Sánchez s’apropa inexorablement. És difícil imaginar com pot sobreviure a la descomposició dels seus socis de SUMAR i aconseguir motivar els seus votants malgrat les cessions a Junts, el caos ferroviari i els casos de corrupció. A més a més, la falta de solucions per a la crisi de l’habitatge enfonsen qualsevol discurs optimista sobre un creixement econòmic que, en veritat, és estancament perquè encara no s’ha recobrat el nivell del poder adquisitiu perdut a la crisi de 2008.
Tanmateix, és probable que Sánchez ja faci temps que, conscientment, prepara el seu futur i la refundació de l’anomenat règim del 78 per tancar les ferides obertes pel procés d’independència de Catalunya. Com la majoria dels ciutadans més o menys desperts ja s’hauran adonat, fa mesos que se centra principalment en la seva agenda internacional i no perd ocasió per confrontar amb Trump. És evident que es prepara per ocupar posicions de poder a la Unió Europea com un partidari de la independència estratègica del continent liderada per França, l’opció de Gaulle.
De fet, per a l’esquerra internacional ha esdevingut quasi un far, no tant pels seus mèrits com per l’absoluta absència de qualsevol figura de pes. Encara més, la seva moderació en temes econòmics fa d’ell un candidat ideal per liderar una fusió a Europa de les famílies polítiques socialistes i liberals com feu Macron a França i, com ambdós intentaren fer a Espanya propiciant un govern de coalició entre el PSOE i Cs el 2019, pla que fracassà davant la suïcida obstinació d’Albert Rivera. No podem oblidar que l’obstacle insuperable d’aquell acord sols fou la negativa sorprenent del polític català i, si hagués cedit com molts a Brussel·les esperaven, ara ens trobaríem amb un ecosistema de partits totalment diferent de l’actual.
La cursa per l’atenció mediàtica als fòrums internacionals polaritza el conflicte amb els Estats Units i obliga Vox a alinear-se amb més duresa amb Trump. El seu americanisme és extraordinàriament impopular a Espanya, tant a dreta com a esquerra, i Abascal es veu obligat a fer piruetes discursives per defensar la seva agenda panhispànica i les expulsions d’immigrants llatinoamericans als Estats Units. És un terreny molest on el PSOE guanya en tots els sentits: connecta amb el revengisme del nacionalisme espanyol per la pèrdua de les colònies i amb l’antiimperialisme ianqui de l’esquerra, alhora que un Vox més desfermadament trumpista fa por i mobilitza els vots que podrien anar a l’abstenció. El pla, com tots sabem, és arribar a les eleccions amb la versió més monstruosa i virulenta de Vox possible per atrapar tot el vot útil.
Precisament, la regularització massiva d’uns 500.000 immigrants té com a objectiu que Vox defensi públicament les deportacions de tots els estrangers, llatinoamericans també. D’aquesta manera, es pretén reproduir l’actual discussió política dels Estats Units a Espanya per afavorir la politització dels joves que consumeixen les xarxes socials i viuen més pendents del que passa a Minnesota que al seu carrer. Com més coincidència discursiva hi hagi entre els Estats Units i Espanya, més fàcil serà per a Sánchez presentar-se com el paladí anti-Trump a un electorat jove que tot ho confon i viu el món de les xarxes socials com un contínuum amb la seva realitat material sense punt de dissolució.
Per altra part, aquest clima de polarització esgotarà a poc a poc al PP, que, per culpa de l’esmaperdut de Feijóo, no sap mai quina posició prendre. Un Vox maximalista empudegant la Unió Europea pot ser massa difícil de digerir per als populars, que es deuen també a les elits econòmiques de Madrid i no poden jugar lliurement al populisme. En aquest sentit, els canvis que s’estan operant a Vox també els fan més intractables. La vella guàrdia dirigia un lobby d’alts funcionaris que volien influir en la política sense alçar un partit de masses. El problema, però, és que la seva formació ha atret joves que, com va passar a Podemos, tenen com única opció de promoció social la política i, per tant, volen construir un partit de veritat amb quadres formats per ocupar càrrecs a l’administració.
Aquest dilema és la raó de les purgues decretades per Abascal contra els seus antics camarades, que preferien dirigir una marca sense veritable implantació territorial. Vox està evolucionant a un autèntic partit d’extrema dreta populista que, en l’agenda econòmica, està abandonant els postulats ultraliberals dels seus fundadors i, en la política, s’està distanciant de pilars fonamentals del règim com la monarquia per encaixar millor amb les sensibilitats dels joves votants. A hores d’ara, ningú pot saber si completaran amb èxit aquesta transformació, perquè no tenen gent formada suficient per a armar un partit competitiu que pugui dirigir cap administració, com bé sabem els valencians. Són un pou de brètols i malfaeners, però, si continuen creixent, acabaran absorbint quadres del PP per incorporar-los a la seva formació. Aquesta és la batalla interna que es viurà a la conformació dels governs autonòmics.
Per tant, Feijóo té un escenari complicat en el futur immediat que encara es pot complicar més. És cert que depèn dels conservadors alemanys. Si l’estratègia dels populars alemanys, liderats per Manfred Weber, d’unir-se amb l’extrema dreta atlantista triomfa, Feijóo trobarà el seu futur marcat; però si Weber fracassa i Mertz no és capaç de fagocitar Alternativa per Alemanya, els populars alemanys poden trobar-se, com ja ha passat a la família socialista, liberal o conservadora a altres països, molt a prop de l’extinció. Un fet que sol obviar-se en les anàlisis polítiques és que Espanya és l’únic gran país d’Europa on el bipartidisme, malgrat tot, encara gaudeix d’una bona salut i les dues grans famílies polítiques del continent poden alternar-se al poder.
Tanmateix, si la política es polaritza sobre la Unió Europea i Vox aconsegueix mobilitzar un vot realment revolucionari contra els consensos de la transició, l’espai polític per al PP es reduirà. Aquesta és la carta que prepara Sánchez, una fractura en el PP entre partidaris del consens i populistes de dretes que doni via lliure a Vox per esdevenir el primer partit de l’oposició i obligui a fer un front comú europeista. És evident que l’hora de la Gran Coalició es prepara a algunes cuines i, llavors, la sortida de Sánchez cap a Brussel·les a canvi d’un acord entre els dos grans partits, culminaria un acord beneficiós per a tots.
Malgrat tota la retòrica guerracivilista que PSOE i PP s’han dedicat des de finals dels vuitanta, la veritat històrica és que els dos partits representen dues famílies polítiques sorgides del franquisme, falangistes i catòlics, que s’han repartit les institucions durant més de mig segle. S’odien d’una forma caïnita, com sols s’odia als departaments d’universitat, perquè són decennis de baralles endollant els seus acòlits en tota mena de posicions a l’administració i, en conseqüència, no obliden qui són els meus i qui els altres; però tots representen el mateix Estat sorgit de la Guerra Civil, els seus consensos i els seus interessos, on l’entrada en la Unió Europea era l’objectiu comú.
Per tant, si els partidaris de l’atlantisme com Mertz o Weber fracassen, a Madrid es produirà l’agermanament entre socialistes i populars per defensar el projecte europeu davant l’amenaça trumpista dels populismes d’extrema dreta. Seran uns nous Pactes de la Moncloa, on també es convidarà el PNB i Junts per cosir les ferides del procés i reconstruir els consensos constitucionals que la crisi de 2008 va esmicolar. La marxa de Sánchez es vendrà pels conservadors com la seva decapitació i l’inici d’una entesa amb el socialisme centrat, mentre que els mitjans d’esquerra ho presentaran com la coronació al cel del gran líder destinat a refundar Europa.
Probablement, a molts lectors aquesta solució els semblarà ara com ara inversemblant, tot i els antecedents previs que es malbarataren, paradoxalment, gràcies a Sánchez; però com els immensos silencis que rodegen els accidents ferroviaris demostren, amb els interessos fundacionals del règim és millor estar tots ben avinguts, perquè vivim temps massa tumultuosos i hi ha por que tot trontolli massa.
