S’acaba de coronar, amb un estel lluminós, la que és de moment la torre més alta de la Sagrada Família, la de la Mare de Déu. Segurament a peu de carrer no apreciem la rellevància de fets com aquest. El monument de Gaudí és sens dubte la icona més internacional de Barcelona, i ja fa anys que ho és; el perfil de les quatre punxes en forma de pinta ha estat la forma més fàcilment identificable i el referent global de la nostra capital. Tot plegat, amb un edifici inacabat, constituint un exemple diria que únic entre monuments comparables arreu. Hem tingut un senyal d’identitat sempre a mitges.
Imagineu quan s’acabi del tot: la festa promet. Mentrestant ens trobem amb un canvi no gens secundari, que és la modificació del perfil de la Sagrada Família. Tenim una gran punxa coronada amb un estel de dotze puntes que estarà il·luminat a la nit i serà reflectant durant el dia. Era si fa no fa el que havia imaginat Gaudí i el seu equip; un far que es vegi de quilòmetres de distància, també mar enllà, i que d’aquí uns anys serà acompanyat per la torre central, encara més alta, també amb els corresponents feixos de llum als quatre punts cardinals. El cas és que s’ha alterat del tot el skyline de la ciutat, perquè les quatre punxes tradicionals, de la façana antiga o de la menys antiga, han quedat empetitides per l’emergència de les torres centrals. També estava previst.
Davant d’això, han sorgit airades protestes de tipus veïnal i també estètic. Pel que fa als gustos, no hi ha res escrit i un servidor no pretén començar a fer-ho. Pel que fa als veïns, el descontent és legítim, però té difícil solució. El creixement de l’obra no és previsible que faci baixar les visites, sinó segurament tot el contrari. Cada dia en vindran més. I com més visites, més saturació i massificació al barri. L’única solució seria la desconstrucció de la basílica, i això no crec que succeeixi –ni crec que ho vulguin la majoria de ciutadans. Ni els visitants dels quatre racons del món, que són els que donen relleu al temple i d’altra banda són els que paguen la broma.
A Barcelona estem tan condemnats a gaudir de la Sagrada Família com a París la torre Eiffel i a Nova York l’Empire State Building. Ens ha tocat el que ens ha tocat, i més val prendre-s’ho amb alegria. Jo diria que no és la pitjor icona de totes les que trobem pel món. Té la seva originalitat, no fa gaire soroll a les nits i no arruïna les arques públiques. Pot agradar-nos més o menys –a mi em té del tot enamorat, encara que no pretenc ser portador de cap veritat-; però el que és indiscutible és que exerceix una atracció enorme, i aquells que tinguem la sort de veure la seva finalització, segurament assistirem a un dels esdeveniments més globals que haurà generat mai Barcelona.
Això ens porta a una darrera reflexió, que em sembla necessària i útil. Els crítics insisteixen que es tracta d’una obra faraònica, innecessària i barroca. Segurament tenen raó, perquè la basílica és tot això, així com moltes altres coses en positiu. La gràcia del temple, precisament, és el seu caràcter excessiu. Però sobretot el que tenim al davant és una obra desfasada. La Sagrada Família de Barcelona és un somni estrany als nostres temps. Avui en dia seria impossible fer arrencar un projecte com aquest. Tanta genialitat, o si ho preferiu tanta bogeria, a la nostra societat actual no hi cap.
Estem immersos en una cultura de la negació, tirant a conservadora i conservacionista, que no s’atreveix a enderrocar la megalomania d’altres èpoques, però igualment és incapaç de començar altres quimeres. No a tot i no a les alternatives de tot. I la Sagrada Família, si depengués de la correcció política del nostre segle XXI, no existiria. Ni com a església catòlica ni com a gegant arquitectònic. Tampoc s’haurien celebrat uns Jocs Olímpics ni tindríem modernisme, ni un Congrés Mundial de Mòbils. De fet, si depengués dels temps que vivim, Barcelona no seria Barcelona.
