El 1995, el cineasta francès Mathieu Kassovitz va sorprendre amb una sòbria i interessant pel·lícula, La haine (L’odi) que, farcida de símbols i rodada en blanc i negre, resseguia les vint-i-quatre hores de tres adolescents de banlieu, –un jueu, un àrab i un subsaharià– en una jornada de violència. Tot comença amb un episodi policial. La pallissa que la policia perpetra contra un noi de setze anys i que el deixa en coma, i que precipita un seguit d’accions violentes en un episodi de ràbia descontrolada. El cineasta, de fet, es va inspirar en un fet similar de dos anys abans, quan un jove va ser assassinat a trets per la gendarmeria mentre era emmanillat. Òbviament, la pel·lícula va anticipar-se al que va succeir el 2005, i malauradament al que s’ha esdevingut aquests darrers dies escampat per tota la geografia francesa.
Un parèntesi i advertiment. Els incidents d’aquests darrers dies han suscitat tota mena de reaccions, amb uns excessos d’irracionals emotivitats, una intoxicació de tòpics i una preocupant manca de debat rigorós. El clima de guerra civil (de moment) ideològica ha obert dos fronts; entre qui considera els protagonistes de les accions com a unes víctimes de racisme estructural que es revengen justificadament de segles de colonialisme i dècades de racisme estructural; o bé com a una colla de delinqüents, addictes als ajuts socials, inadaptats i a qui s’hauria de deportar lluny de l’hexàgon. I ambdós posicionaments s’arrengleren en dos bàndols irreconciliables: una esquerra amarada de postmodernisme trotskista i influït pels corrents de pensament decolonial i teories crítiques de la raça; i una ultradreta creixentment influenciada per teories conspiratives de “el gran reemplaçament” (Renaud Camus) i per les malifetes de Steve Bannon en un nou reaccionarisme que defensa, com feia Bolsonaro, el repartiment d’armes entre la població civil. Si dures han estat les discussions aquí, suggereixo als lectors que es mirin les agres polèmiques a les xarxes socials franceses (trending topic #emeutes), que per cert, Macron planteja de tancar-les com a mesura excepcional.
Tanmateix, ambdues explicacions, malgrat continguin elements de veritat, constitueixen falsedats dissolvents en una societat com la francesa, cada vegada més fràgil i amb una profunda sensació de decadència –malaise, en diuen–. Els protagonistes dels avalots són heterogenis i tenen motivacions no sempre compatibles entre sí. Hi ha un component d’espontaneisme compatible amb una voluntat de desestabilització. Hi ha marginació contra els suburbis i contra terceres i quartes generacions de la immigració de les dècades de 1960 i 1970, malgrat que, en comparació amb altres països, hi ha hagut oportunitats d’ascens social i mostres extenses d’integració en classes mitjanes. Hi ha –i d’això no se’n parla massa–, moltes tensions internes (com de fet, es pot percebre a aquesta pel·lícula de fa vint-i-vuit anys) entre un col·lectiu que surt a protestar, altament heterogeni. Hi ha fracàs escolar, hi ha un atur brutal, discriminacions discretes i estructurals, i també territoris suburbials que escapen al control de la República. Hi ha una manipulació política de grups salafistes que cerquen la desestabilització de la República, i una delinqüència organitzada impossible de contenir. Hi ha, sobretot, una gran frustració entre els dos bàndols en una França que, en les darreres dècades, ha viscut un subtil cop d’estat, on una presidència autocràtica i despòtica, ha anat desmantellant el model francès de benestar. Un estat que fa servir legislació d’excepció per retardar, via decret, l’edat de jubilació. Un president que fa servir la brutalitat policial contra el moviment social més important del darrer mig segle en contra dels treballadors francesos, o com va succeir l’any passat, contra una majoria de ciutadans que van protestar amb armilles grogues en un conflicte entre metròpolits i una ruralia abandonada. Un president, per cert, l’únic mèrit del qual consisteix a no dir-se Lepen.
Ara bé… i què passa amb els infants i adolescents que aquests dies han saquejat comerços, cremat vehicles particulars, autobusos i tramvies, biblioteques, escoles, parcs, cases particulars, atacat vianants i generat destruccions per un valor d’uns 1.000 milions d’euros? La ultradreta mira d’identificar els atacants a partir del biaix ètnic, i amb la clara voluntat d’estigmatitzar determinats col·lectius, i vincular-los molt especialment amb una religió. Tanmateix, les religions són variades i complexes, i si mirem amb detall el perfil dels detinguts veurem que aquesta relació no és clara en absolut. Potser hauríem de parlar d’escala de valors, o encara millor, de creences i cosmovisió.
Em ve al cap una notícia de fa uns pocs anys, quan la inspecció educativa anglesa va detectar una clara anomalia pel que feia al fracàs escolar. Van trobar-se amb què el col·lectiu on aquest predominava aclaparadorament –un fracàs que s’acostava a la meitat dels nois de setze anys- es concentrava entre nois (les noies tenien un capteniment completament diferent) d’origen caribeny, i que aquest fenomen s’havia accentuat en pocs cursos. En una observació amb major deteniment, van trobar que en els darrers anys, aquests estudiants de les escoles públiques havien estabert un conjunt de creences lligades a una hipermasculinitat tòxica que identificava les bones notes o les bones pràctiques (l’estudi, la lectura), amb les noies o els homosexuals. Com a grup, doncs, havien reaccionat amb un rebuig irracional davant les tasques escolars i la institució educativa. El prestigi de grup estava lligada al suspens, a la provocació, a la insubmissió educativa. I quan una idea s’instal·la en l’inconscient col·lectiu és pràcticament impossible de canviar.
És cert. França no és un país amigable amb la diversitat i no dubta a discriminar els qui no percep com a souchiens –expressió que podríem traduir com a “francesos de soca-rel”–. Ho saben molt bé els descendents d’espanyols i catalans refugiats de la guerra civil, a qui van internar en camps de concentració, a qui van sovint denunciar durant l’ocupació, a qui van explotar de manera miserable. Fins i tot, aquells que van combatre amb la resistència, o els que van alliberar París amb les forces de la França Lliure de Leclerc, als quals se’ls va impedir participar en la desfilada de la victòria. I, tanmateix, especialment entre els anarquistes, que consideraven que la cultura és una eina de llibertat i revolta personal, la majoria dels seus fills van acabar estudiant a la universitat i formant part, en peu d’igualtat, amb la classe mitjana francesa, malgrat els seus inequívocs cognoms. Podríem dir coses similars respecte a una altra comunitat marginada, la dels asiàtics provinents de les velles possessions colonials d’Indoxina, on l’aparença física resultava més inequívoca que l’heràldica. Entre els descendents d’africans, també s’ha produït un procés rellevant d’ascens social. La incorporació de persones racialitzades en el món de la política, la cultura, l’acadèmic, el sindicalisme o l’espectacle és més que obvi, sobretot si ho comparem amb el nostre país. De fet, l’actual ministre d’educació francès, Pap Ndiaye, de pare senegalès, n’és un exemple, com també ho va ser en el seu moment Rachida Dati, d’origen algerià, antiga ministra de Justícia de l’era Sarkozy i un dels pesos pesants dels seus gabinets.
En qualsevol cas, en les comunitats dels suburbis existeix una terrible tensió interna, entre aquells que volen i poden sortir del gueto, i aquells que es troben còmodes en el victimisme, i no suporten que “els seus” “es facin francesos”. Una de les grans polèmiques de la República va ser el cas del vel (suposadament) islàmic. A finals del segle passat, un grup de feministes de banlieu, a l’entorn de Fadela Amara, va constituir un moviment social important, Ni Putes ni Soumises que denunciava els califats de suburbi i la pressió de les dones musulmanes per part de joves radicalitzats per escapar al seu control, en què precisament la indumentària esdevenia una mena de certificat de pertinença a la comunitat. Això és així perquè precisament, en termes estadístics, les noies d’origen magribí solen ser molt més bones estudiants que els seus germans, i per tant disposen de majors oportunitats d’ascens social i d’incorporació a les classes mitjanes (i, per tant, de dissolució de la cultura d’origen). I això vol dir, que en el mercat matrimonial, quan hi ha una diferència econòmica i professional, moltes, malgrat la prohibició religiosa, acaben casant-se amb no musulmans (sembla que això ja representa una de cada quatre). La reislamització de les darreres dècades, i la pressió per la imposició del vel sembla que té molt a veure amb aquest fenomen. De fet, els guetos representen una atmosfera asfixiant que implica una destrucció de les llibertats individuals contra les dones, cada vegada més desemparades davant una República impotent, i en la qual el racisme lepenista, que empeny vers el replegament intracomunitari, acaba esdevenint una pèssima pràctica política.
En qualsevol cas, aquestes nits de saquejos i violència no milloren precisament les coses. I el reforçament del racisme que implica les imatges o les agressions rebudes (que no es limiten a aquest episodi actual, sinó que resulten habituals en moments sense tensions aparents), eixamplen la rasa social a França, i de retruc, a tot Europa. No hi ha solucions fàcils. Probablement, no hi ha cap solució, sobretot quan hi ha elements profunds d’escala de valors i una certa recreació en el victimisme dels uns i els prejudicis dels altres. La cosa més difícil de canviar són les mentalitats. I, ara per ara, hi ha massa odi i, per tant, massa irracionalitat, per mirar de buscar camins compartits.
5
