Quan dos animals o dos grups d’animals de la mateixa espècie han de resoldre un conflicte, es barallen. És a dir, interactuen físicament i amb violència amb la intenció de ferir l’adversari, si cal fins a la mort. Els humans, com que som animals, també ens barallem i ens matem a cops, no cal dir-ho. Ara bé, a diferència de la resta d’animals i gràcies a les nostres característiques exclusives, hem desenvolupat una segona manera de lluitar entre nosaltres que no implica fer mal al cos de l’altre. És realment excepcional, en el sentit més estricte de la paraula. És una capacitat única en l’univers conegut. N’hi diem debatre, o discutir si vols. Transmetre idees i opinions a través de la paraula, des de l’argument més treballat fins a l’insult més barat, des de la conversa més tranquil·la i constructiva fins a la discussió més histèrica i tòxica. Persuadir o menysprear, però sense tocar.
Aquestes dues categories de confrontació sempre han conviscut i probablement sempre conviuran en les societats humanes, en què, segons el context, s’alterna entre una esfera moral i l’altre, entre l’ús de la paraula i l’ús de la violència. Ara bé, barrejar-les és molt mala idea. Si en el marc d’una lluita física, com la guerra, pretens defensar-te només a través del diàleg, t’estàs posant en perill. I, per contra, si en una lluita dialèctica, com el debat polític, ataques físicament l’adversari, tu ets el perill. El dret a expressar lliurement les idees i les opinions és el mecanisme que millor protegeix els ciutadans de l’abús del seu estat, és a dir del totalitarisme, sigui d’esquerres o de dretes. Si tens dret a fer un tuit, a muntar un diari o un partit, qualsevol barbàrie és transformable.
És per això que l’assassinat de Charlie Kirk és molt més que la mort d’un pare de família. Cada dia moren milers de persones a mans d’altres persones i francament la resta de nosaltres continuem concentrats bàsicament en la nostra vida. Amb això vull dir que per entendre la gravetat de l’atac no cal ni que et caigui bé Kirk, ni que t’agradin gens ni mica les seves idees i ni tan sols que et sàpiga greu que sigui mort. De fet, així ho ha entès el gruix de l’univers polític i social de l’esquerra nord-americana, malgrat que el trumpisme s’entesti a assenyalar l’esquerra en bloc com a responsable moral de l’assassinat, fent encara més gran la ferida i la polarització. En realitat, fins i tot la Whoopi Goldberg, que és l’encarnació del wokisme més tronat, ha condemnat amb contundència l’assassinat de Kirk i la violència política que representa.
Alhora, també és cert que desenes de milers de persones han fet servir les xarxes socials per celebrar obertament la mort de Kirk i, per extensió, el seu assassinat polític. És molt grotesc. Recomano aquests vídeos a Antonio Baños, que es passa el dia dient que els defensors catalans d’Israel haurien de ser perseguits judicialment perquè ell entén que estan celebrant la mort dels nens palestins. Que miri els vídeos d’aquests dies i veurà què és realment celebrar la mort. L’últim que he vist era el d’una metgessa ballant i dient que havia blocat tothom que li hagi desitjat a Kirk que descansi en pau. També hi ha molta gent que no ho ha celebrat però que ha vingut a dir que ell s’ho ha buscat, per haver dit coses que no hauria hagut de dir.
Als Estats Units també hi ha violència política per part de la dreta, fa no gaire un ultra va entrar a casa d’una representant estatal demòcrata i va matar-la a ella i al seu marit. No va tenir tanta repercussió perquè no eren uns líders com Kirk, però ningú va sortir a celebrar res. S’ha de ser molt inconscient per no inquietar-se -i encara més per alegrar-se!- que en una democràcia occidental la llibertat d’expressió política d’un home que no havia agredit mai físicament ningú, hagi estat penada amb un tret a la jugular. Aquests individus volen realment que aquestes siguin les regles de joc del debat polític occidental? Segurament molts dels qui celebren l’assassinat son tarats mentals, però segur que molts d’altres són persones estàndard que o bé no són gaire llestes, o bé estan molt desinformades o bé estan segrestades per les seves adaptacions cognitives. En qualsevol dels casos, no comprenen què està en joc, també per a ells.
I després, empesos per la inèrcia nazificadora, hi ha els personatges que han ficat la pota fins al fons i han hagut de demanar perdó. En aquesta categoria entraria gent com Stephen King, que després de piular que Kirk defensava la lapidació dels homosexuals -afegint un “just saying…”-, ha esborrat la piulada, s’ha disculpat per tot arreu i ha reconegut que no havia verificat què havia dit realment. Animo a les patums catalanes que l’han demonitzat a les xarxes a mirar els vídeos originals per contrastar les informacions esbiaxades i descontextualitzades que han utilitzat per fer-se una idea del pensament de Kirk, així com a mínim podran discrepar de les coses que realment deia. Al Regne Unit, un país en què cada any es detenen milers de persones pels anomenats discursos d’odi a les xarxes, també ha hagut de demanar disculpes George Abaraonye, el president electe d’Oxford Union, un jove de vint anys que en un xat de la universitat i a Instagram va celebrar sense manies que haguessin disparat Kirk. Oxford Union és una societat històrica de debat -de debat!- de la universitat -de la universitat! De fet, Abaraonye va debatre amb ell fa només uns mesos, cara a cara, a Oxford, quan Kirk va anar a fer un dels seus esdeveniments dialèctics amb els alumnes. Rectificar és de savis, però em continua semblant preocupant que el primer impuls de tanta gent que diu lluitar contra els discursos d’odi, sigui el de reaccionar amb alegria a l’execució públic i brutal d’un activista polític amb milions de seguidors a tot el món. No és un judici moral, ni tan sols penso que aquesta gent hagi de ser dolenta, senzillament em sembla un retrat alarmant de l’època, de la frivolitat intel·lectual d’un sector de la població occidental que viu instal·lada en la seva fantasia ideològica, completament desconnectada dels reptes que la nostra idea de civilització té al davant.
I aquí? Es podria dir que aquí ha predominat el silenci. Pel que fa als partits, Aliança Catalana és l’únic que ha condemnat l’atac. Maten d’un tret l’activista més seguit dels EUA per a tapar-li la boca i la política catalana de l’establishment, cadavèrica, no en diu res. Com si, pel fet que les idees de Kirk no sé què, estigués justificat fer veure que la cosa no va amb nosaltres. Naturalment, si algun sonat de dretes li hagués rebentat el coll a la Greta Thunberg en un dels seus mítings, tothom s’hauria afanyat a posar la foto de la noia al seu perfil. Pel que fa al debat mediàtic i a les xarxes, els mateixos que sempre veuen odi i violència en les opinions que no els agraden gens, ara no han dit res de les piulades de catalans celebrant i justificant un assassinat polític. N’hi ha hagut unes quantes, fins i tot la d’un mestre desitjant l’assassinat d’Orriols. En una entrevista de fa un parell d’anys, Jordi Borràs deia que s’havia de limitar la llibertat d’expressió de “l’extrema dreta” perquè “és gent que si pogués et tindria dos metres sota terra” i que “nega els drets fonamentals”. Ara no diu res. Vist el panorama, en què sembla que la guerra de cultures està arribant a un clímax i que les coses es podrien posar peludes, diria que ens caldrà esperar que a Catalunya la violència política no passi de 4 antifes destrossant la paradeta d’algú altre.
