En qüestions de política internacional ningú és del tot coherent i tothom pot justificar en alguna dada o circumstància la seva posició. Sense dubte hi ha en la posició del govern nord-americà interessos econòmics (el control del petroli i el gas, com ja s’ha vist en la intervenció a Veneçuela) i, d’altra banda, Israel ha estat enemiga atàvica de l’Iran, fins I tot abans dels fets del 7 d’octubre. També podem sospitar que tant Trump com Netanyahu tenen especial interès a evitar que es parli de la seva situació personal i la seva eventual responsabilitat penal en foscos assumptes. Però qui diu que no n’hi ha també, aquestes raons de fons, en els que diuen amb més o menys contundència la frase en què ningú amb dos dits de front podria estar en desacord, “no a la guerra”, diu el president Sánchez, mentre justifica en operacions defensives envers un país europeu el fet d’haver enviat la seva millor fragata a aigües de Xipre poc abans atacada per l’Iran.
S’estigui a favor o en contra de la guerra per raons econòmiques o com a maniobres de distracció política, sens dubte aquesta guerra també es tracta d’una nova manera de plantejar la competència internacional: si recordem que Trump té ara la seva mirada posada la Xina, potser ens permetrà abandonar la idea peregrina que no hi ha pla en la seva acció; altra cosa és el que digui, però recordem que l’important no és tant el que es diu com el que es fa i això ja hauríem d’haver après amb els nostres governants, en especial amb el cas de Pedro Sánchez, qui és considerat un trampós mentider tant pels de Podemos com pels del PP i Vox.
I després hi ha les raons que haurien d’unificar les veus respecte de l’Iran, però també per a altres teocràcies i dictadures on els drets humans són sistemàticament massacrats. Però ja hem comprovat que en això el fracàs és de Nacions Unides on es demostra dia a dia que, amb un amic amb dret de veto al Consell de Seguretat, la posició de certs països està blindada front qualsevol crítica. Més enllà d’això, sempre queda el dubte de què una intervenció amb aparença de salvaguardar drets, efectivament aconsegueixi l’objectiu declarat.
Des de la nostra perspectiva el principal problema, però, el torna a tenir la Unió Europea, on la distància entre Espanya i Alemanya esdevé metàfora de les eternes carències d’una veu única en l’espai comunitari, tot i que aquest cop apaivagades per la posició crítica que han adoptat els països amb l’opció política més proteccionista i euro escèptica: “no a la guerra”, diuen aquests també, de forma més diplomàtica que Sánchez, però igualment clara. Perquè no és la nostra, però en definitiva, no. Ja veurem quant dura.
