La CUP ha aprovat una esmena de la ponència política a la seva assemblea nacional que suposa una radicalització del programa polític de l’organització. S’ha originat en una proposta de l’assemblea local de Manresa i mostra un tarannà, un esperit juvenil i revolucionari. Recorda el que deia un bisbe a la novel·la de Joan Sales, “la revolució de la joventut és la joventut de la revolució”. Tendre, emocionant, però a la revolució li cal quelcom més que l’esperit juvenil. Si l’esperit no inspira un propòsit basat en un correcte diagnòstic de la situació, una tàctica i una estratègia clares, es perdrà al laberint de la inoperància. La insistència a la sola tàctica duu al “tacticisme”, a l’oportunisme més esmunyit; però sense tàctica, l’estratègia, com sola referència, esdevé un discurs boirós, fet de gestos i frases revolucionàries i de promeses buides. I contradictòries.
El diagnòstic és clar: el règim del 78, la bèstia negra que cal combatre, contra la qual es va rebel·lar la “nova” esquerra podemita i a la qual va sucumbir, cosa que la CUP vol evitar en Catalunya, revifant la lluita al carrer. Cal doncs desestabilitzar el règim del 78 desestabilitzant el gobierno, encara que sigui el que pacta amb el govern de la Generalitat que també haurà de rebre, malgrat haver estat investit per la mateixa CUP. És complicat d’entendre, però no impossible. Tinguem en compte que l’entramat pressupostari que tots han teixit de comú acord a Espanya, Catalunya i Barcelona treu de polleguera els cupaires. Si, a més a més, es veu que cap dels elements que havien estat condicionants de llur suport al govern no s’hi ha acomplit, la conclusió obvia de l’organització és esdevenir el bloc de la resistència i la desestabilització.
La seva tàctica per assolir la independència ha canviat i ara per ara consistirà en una oposició frontal a la deriva autonomista mitjançant la “unitat popular” al carrer i a les institucions. La “unitat popular” és un camp florit on es troben joies tradicionals de la retòrica antisistema més flamígera, com “els espais de contrapoder a cada vila i cada barri”. Sona la música de la política comunista de la III Internacional contra els “traïdors socialistes”, d’unitat per la base i atac a la direcció col·laboracionista. Estan disposats a crear “espais unitaris” però es neguen a avalar la política d’unitat independentista a qualsevol preu, perquè contradiu la unitat per la base.
Correcte, el tòtem de la unitat a qualsevol preu és la fulla de parra que amaga les vergonyes d’una generalitat republicana de fireta. ERC està paralitzada per la seva política de col·laboració amb el règim com els animals marins que de vegades apareixen a les platges sense poder moure’s perquè estan embolicats en xarxes de pesca. La inoperància és el seu destí amb la força de l’ananké o fatalitat, de Víctor Hugo.
JxC, al seu torn, diu que no pot trencar el govern ni abandonar el seu soci a l’atzucac perquè, aquest, presa de la desesperació, es llençaria en braços del PSC. Seria, però, com llençar-se a la piscina buida perquè el PSC va guanyar les darreres eleccions i, lògicament, exigiria la presidència de la Generalitat. Tanmateix, el perill es pren com real en funció del teorema de Thomas, segons el qual, “si la gent defineix una situació com real, n’és de real quant a les seves conseqüències” i es fa servir per justificar la inacció. El tòtem de la unitat independentista (que no és unitat ni independentista) exigeix, doncs, el sacrifici de no trencar un govern col·laboracionista i, per tant, col·laborar amb els col·laboradors. No és una posició elegant, però és aprofitable des del punt de vista de la partitocràcia que es pensa més enllà del mundanal soroll.
La proposta estratègica es perd a la boira dels desitjos inconcrets. L’objectiu és la independència, encara que sense termini. La independència sortirà del dret d’autodeterminació, com Palas Atenea del cap de Zeus, tota armada. El dret d’autodeterminació prendrà la forma d’un referèndum del qual no sabem res tret que no pot ser una repetició del procés que ens va dur a l’1-O. Que és com no saber ni borrall, atès que la història mai es repeteix i, sobretot, atès que definir el referèndum proposat per allò que no és, no és cap definició.
Res que tots els independentistes no hagin dit fins a l’esgotament.
L’aparent contradicció de desestabilitzar un govern que s’acaba d’estabilitzar s’explica per l’essencial volubilitat de les decisions humanes. Però autoritza a pensar que hom no sap molt bé de què parla.
