Aviat farà dos mesos de les eleccions espanyoles del 23J i encara no s’ha acabat la digestió dels resultats. Després de la desfeta electoral, ERC i Junts s’han afanyat a reivindicar el paper clau dels 14 diputats que els han quedat. I així és com, sense una reflexió seriosa sobre l’error d’haver regalat el poder al PSOE fa 5 anys, ara tenim quasi tothom pendent de la finestra d’oportunitat que suposadament ha obert l’ajustada aritmètica del Congrés.
Val a dir que a Espanya fa 8 anys que els diputats independentistes són decisius per formar majories. La primera legislatura en què això va passar, es varen posar d’acord PSOE i PP per investir Rajoy i aplicar l’art. 155. I la segona, ERC i el PDCAT (que es va quedar la meitat dels diputats de Junts) varen aprofitar el seu paper decisiu per col·laborar amb entusiasme en l’estratègia de “desinflamació” de les reivindicacions catalanes. Amb la irrupció de Junts, hi ha hagut un canvi de guió.
Hi ha qui defensa que l’ambició de poder de Pedro Sánchez i la debilitat del PSOE, que ha quedat per darrere un PP que no té aliats per formar govern, els pot portar a fer concessions importants. Així ho demostrarien coses com la reforma del Reglament del Congrés per permetre l’ús del català (a més de l’aranès, el basc i el gallec) i la proposta al Consell de la UE per declarar-lo oficial. Sense passar per alt tota la qüestió de l’amnistia (o com se li digui finalment) dels delictes relacionats amb l’1-O.
Ningú no es planteja que Sánchez pugui arribar a negociar l’autodeterminació de Catalunya o permetre un referèndum sobre la independència. No obstant això, continua viva l’expectació sobre una possible finestra d’oportunitat per aconseguir avenços que puguin justificar un acord d’investidura entre el PSOE i Junts (els vots d’ERC tothom els dona per descomptats). Ara que l’autodeterminació no és ja condició prèvia, tal com va dir el president Puigdemont, tot passaria per una negociació de gran abast amb un mecanisme de verificació i mediació.
La gran pregunta que cal fer-se, en tot cas, és què es podria aconseguir en aquesta negociació si no és un referèndum d’autodeterminació. En què consisteix aquesta finestra d’oportunitat? Des del meu punt de vista, la irrupció d’elements com l’oficialitat del català i la proposta del PNB d’una convenció constitucional per reconèixer la plurinacionalitat, ens donen algunes pistes. De fet, ambdues coses van lligades des del moment en què les exigències dels partits independentistes sobre el català acaben fent-se extensives a també l’èuscar i el gallec.
Cal tenir en compte que el PNB té una posició aritmèticament més decisiva i políticament més central en tot això que no pas els independentistes. No només perquè si el PSOE o els independentistes decideixen que no els interessa l’acord per investir Sánchez, els bascos tindrien encara l’opció d’investir Feijoó in extremis. També perquè la cosa de la plurinacionalitat és la bandera de Sumar i acaba sent la síntesi de totes les reivindicacions perifèriques.
Per entendre’ns, quan Junts demana l’oficialitat del català o el “reconeixement nacional de Catalunya”, la mateixa naturalesa multilateral de les negociacions fa ineludible atendre idèntiques reivindicacions de la resta de nacions de l’Estat. La qual cosa converteix de manera gairebé automàtica, i fins i tot irreflexiva, una demanda singular de l’independentisme català en una qüestió vinculada a la plurinacionalitat de l’Estat.
A més, el fet que Junts només pugui forçar eleccions i, en canvi, el PNB pugui també pactar amb el PP (almenys teòricament) fa que qualsevol concessió a l’agenda nacional catalana hagi d’encaixar amb l’agenda del PNB. Fins i tot la qüestió de la repressió té una clara derivada basca, que és la situació dels presos d’ETA. Una situació que mentre s’ha parlat d’indults i amnistia per als perseguits per l’1O s’ha anat movent discretament coincidint amb el suport de Bildu al PSOE.
Així doncs, encara que ho sembli, aquesta negociació que es planteja des de Catalunya no és en realitat purament bilateral. El reconeixement nacional català no existirà sense el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. I això, efectivament, té a veure amb l’autodeterminació, però no amb la independència. De fet, no hauríem de perdre de vista que una cosa és l’autodeterminació interna (autonomia i reconeixement dins l’estat existent) i l’altra és l’autodeterminació externa (secessió). I, compte, quan tens la primera reconeguda tens molts menys arguments per exercir la segona.
El gran risc d’aquesta negociació és, doncs, que tot plegat acabi amb una reforma plurinacional d’Espanya. No estic dient que aquesta sigui la intenció de ningú, perquè no cal. N’hi ha prou amb la simple constatació que l’independentisme no podrà negar-se mai a mesures que comportin un major reconeixement nacional (com ho és l’ús del català a les institucions espanyoles i europees). Dit d’una altra manera, els partits independentistes poden acabar arrossegats a donar suport a l’agenda del PNB i mentre fracassa la seua pròpia.
La paradoxa de tot plegat seria que l’independentisme acabés donant suport a una reforma plurinacional de l’Estat que, sens dubte, abans o després seria utilitzada per negar el nostre dret d’autodeterminació. I al mateix temps, si juguen bé les seues cartes, podria també debilitar la base electoral de l’independentisme. Faria bé, doncs, l’independentisme de no sortir del marc de l’1O: independència o independència.
Aquest article no és una profecia, és un advertiment.
