Veus que coneixen la realitat social i electoral americana em van fent arribar aquests dies missatges que donen per molt probable la derrota de Kamala Harris a les eleccions americanes. M’ho diuen així: la derrota de Harris –o més en general de la candidatura del partit demòcrata- més que no pas de la victòria de Trump i del partit republicà. En general, però molt especialment quan les afrontes des del poder, cada vegada més les eleccions es perden més que no pas es guanyen. I cl analitzar més les causes de les derrotes que no pas de les victòries, que sovint cavalquen sobre el rebuig i l’enlluernament conjuntural. Les veus que em parlen d’una derrota de Kamala Harris en general filen molt prim: perdrà les eleccions perquè no renovarà el vot de sectors econòmics, socials, culturals, ètnics o identitaris que van votar Biden i que ara estan decebuts per les polítiques concretes del mandat demòcrata, que no han complert les seves expectatives. Hi ha qui parla molt en genèric dels homes joves. Hi ha qui tanca més el zoom i assenyala el caràcter decisiu de –posem per cas- el vot musulmà de Michigan, un dels Estats disputats que acabarà decidint finalment la presidència. En general, aquestes anàlisis situen les causes d’una alarma avui per als demòcrates i d’una possible derrota demà en l’abstenció –més que no pas en el vot fluctuant- de comunitats molt concretes definides per qüestions de religió, d’origen, d’edat, de gènere o d’identitat cultural.
No hi entenc prou, sobre la realitat americana, per saber si aquestes veus que m’arriben tenen o no tenen raó, si són alarmes sinceres o tocs d’alerta per afrontar els darrers dies de campanya, si expressen una anàlisi o un desig o una por. Però sí que, en el cas que fossin certes, podrien enllaçar el desenvolupament i el resultat de la campanya de les presidencials americanes amb un fenomen que a parer meu s’ha instal·lat en els darrers anys en la política dels països occidentals, que em sembla detectable en les expressions de cultura política dels Estats Units i també –i de vegades amb més forà encara- en les europees i, per tant, en les catalanes. No és senzill de trobar la manera de resumir-ho, però avanço una formulació esquemàtica: l’esquerra acadèmica ha injectat a l’esquerra política una malfiança primer i un rebuig després del concepte d’interès general, de bé comú. Allò que convé o beneficia –ni que sigui desigualment- al conjunt de la societat. No dic que la dreta treballi sempre per al bé comú l’esquerra no hi treballi mai. Però el discurs de la dreta (no el de l’extrema dreta) no ha renunciat del tot al concepte de bé general –tot i que el pugui fer servir de vegades de manera enganyosa- mentre que el discurs de les esquerres sí que hi ha renunciat. Llavors en nom de què fan les seves propostes les esquerres, entre les que hauríem de comptar el gruix del partit demòcrata americà? De la satisfacció dels interessos particulars i específics d’un munt de sectors concrets, a la vegada.
Tradicionalment, la diversitat política era entesa i presentada com a un debat sobre quines polítiques eren millors instruments per assolir el bé comú. No dic que sempre ho fossin, dic que s’hi presentaven. Un partit era fonamentalment una proposta ideològica concreta per millorar el conjunt de la societat. Uns creien que era millor fer-ho així i uns altres que era millor fer-ho aixà. Certament, aquestes propostes podien afavorir més o menys determinats sectors socials –i, per tant, agradaven més o menys segons si els sectors se’n sentien beneficiats o perjudicats- però si més no retòricament es presentaven com a defensores de l’interès general. Durant algunes dècades, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, l’esquerra acadèmica va considerar que el concepte d’interès general o de bé comú era una fal·làcia, un pur camuflatge dels interessos particulars. I, per tant, el debat polític no havia de ser –per enganyós- una confrontació entre vies diverses per arribar al bé comú sinó una confrontació entre la defensa d’interessos particulars de sectors concrets.
La política seria una lluita pel poder entre sectors diferents amb interessos contraposats, buscant, per tant, el benefici dels uns a cost inevitablement del perjudici d’uns altres. I en paral·lel, l’esquerra acadèmica ha anat en aquest mateix període fragmentant el subjecte de l’interès sectorial: ja no és una classe social o un gènere sencer o una cultura compartida, sinó que cadascun d’aquests subjectes amplis s’ha anat esmicolant en subjectes més petits, més concrets, de menys nombre de persones. La lluita pel poder es planejaria entre un “nosaltres” cada vegada més precís i definit i un “ells” que bé poden ser tots els altres. Sobre la premissa que els “nostres” interessos són legítims i dignes, mentre que els interessos d’”ells’’ són per definició espuris i indignes. I, per tant, tot allò que es faci a favors dels interessos bons és bo, mentre que tot el que es faci a favor dels interessos dolents és dolent. Encara que uns i altres facin les mateixes coses. La noció d’interès general no tan sols ha desaparegut, sinó que el seu esment és presentat com una ingenuïtat o com un camuflatge pecaminós dels interessos d’“ells”, siguin els qui siguin aquests “ells”.
Quan aquesta construcció de l’esquerra acadèmica –la societat no té cap mena d’interessos comuns i compartits, sinó que és el camp de batalla d’interessos particulars confrontats- s’exporta a la política, podrien haver passat dues coses. Una va començar a passar, però es va anar aturant: la creació d’una formació política específica per a cada causa, per a cada “nosaltres”, a la mida de cada interès particular concret: si se’m permet la frivolització, el partit dels ciclistes, el dels vianants, el dels llogaters, el dels propietaris, el dels bevedors de cervesa, el dels caçadors… Però en un marc electoral aquests partits especialitzats tenien poca requesta i per tan poc marge de poder. Llavors, els partits grans de l’àmbit de les esquerres van decidir ser no tan sols –o no gens- els que representaven una alternativa sòlida favorable a l’interès general sinó una mena de partits de totes les causes a la vegada, una mena de gran coalició de totes aquelles causes que es poguessin empaquetar, amb més o menys violència conceptual, sota el paraigua del progressisme. L’oferta de les esquerres, després de la caiguda del mur de Berlín i de les dificultats de la socialdemocràcia per mantenir un estat del benestar (que era una proposta de bé comú i d’interès general), ha estat, d’una banda, impedir la victòria de la dreta -la coalició dels interessos de tots els “ells” considerats espuris- i la satisfacció simultània de tots aquests interessos particulars fragmentats que han merescut l’etiqueta de progressistes.
Quin ha estat el problema, que ha partit bona part de l’esquerra europea i que pot patir Kamala Harris, segons ens diuen? Que tu pots bastir una gran coalició d’interessos particulars des de l’oposició, prometent a tots la seva satisfacció simultània. Però quan arribes al poder i has d’aplicar polítiques concretes t’adones que aquests sectors que has sumat tenen sovint interessos contradictoris entre ells i que, per tant, és materialment impossible a curt termini –i segurament també a llarg termini- donar satisfacció a tots a l’hora. Llavors es produeixen les decepcions i, amb les decepcions, les abstencions i les derrotes. Tu pots sumar sectors diversos en nom de l’interès general, del que convé a tothom. Però si has promès a sectors diversos que faré el que a tu et convé i no a tots convé el mateix, la suma electoral se’t desfà o se t’aprima. És el que li pot passar a Kamala Harris: no ha renovat les promeses que van dur Biden a la Casa Blanca i pateix la decepció dels qui creuen que no s’han complert les que se’ls van fer, explícites o implícites.
Però què pots fer si tu no creus que existeixi l’interès general com a concepte, si creus que el que s’anomena bé comú és sempre i inevitablement el bé d’algú i el mal d’algú altre? Potser convindria, al conjunt de la política, fer una passa enrere i ressuscitar el concepte d’interès general i l’aspiració al bé comú (tot i que hàgim de discutir quin és el millor camí per arribar-hi). I no pas com un recurs retòric. Com una aspiració noble. I possible.
