Tenim un problema més vell que l’anar a peu, que esquivem, amaguem, dissimulem, però que és molt, molt tossut i sempre ens acaba esclatanals morros. Qui i quants són els catalans? No habitants a Catalunya o residents o expats o marcians caiguts del cel, no. Catalans.
Anem cap als 9-10 milions d’habitants a Catalunya, o qui sap si fins a 11 o 12 milions, arran del tsunami demencial d’immigració que està fent que rebentin totes les costures. Per altra banda, tenim uns 400.000 catalans a la nostra particular diàspora, escampats pel món, però sobretot a Europa (França, Gran Bretanya, Alemanya…) i Llatinoamèrica. Les previsions al conjunt dels Països Catalans ens portaran aviat cap als 20 milions. Finalment, posem que a Catalunya uns 2,5 milions tinguin el català com a llengua habitual o principal, fet que aparentment els converteix en candidats claríssims per constituir el grup dels catalans-catalans… Però no ens precipitem, llengua i nació és un binomi que ens agrada molt, però no per força les coses van o aniran així. Ni tampoc cal obsessionar-se amb les xifres: el que importa són les minories que lideren els països o territoris.
Tanmateix, el que ens falla és la fàbrica de fer catalans.
Els que venen de fora normalment es creuen que han aterrat a Espanya i flipen amb la terra catalana on han anat a parar, on a més es parla una llengua dificilíssima, més que el sànscrit o el xinès… O senzillament, la menyspreen, una actitud que va a més i que és cada vegada més descarada i barroera. Això val per als llatinoamericans i marroquins, però també per a una part substancial dels andalusos dels anys 50-70: un dels grans tabús de la catalanitat, una falca espanyola al cor de Catalunya des del franquisme, alimentada i enverinada per l’espanyolisme de dretes i d’esquerres que fa dècades que vol segrestar els seus vots.
La clau de tot plegat, per a una nació sense estat, és el lideratge i les vies d’accés al lideratge i al progrés social. Vies que han de ser de peatge i no per a tothom.
Tots els que volen imposar el català o la catalanitat, no toquen de peus a terra. Ja poden dir el que vulguin. No tenim poder per fer això ni el tindrem fins que… no fem allò que hem de fer, el dia que tinguem novament forces per fer-ho.
Tancar-nos a una reserva apatxe als cims dels Pirineus tampoc no soluciona res: una fantasia del “nosaltres sols”, que en realitat és un suïcidi nacional.
Com deia Jordi Pujol, a Planoles, davant de tots els que el van trair, escopir, negar i esborrar: cal integrar la gent que ve de fora i cohesionar.
És a dir, fabricar més catalans.
Quants catalans fan falta per assolir el somni utòpic de la Catalunya d’un sol poble? Ni idea, però en tot cas això no ho veurem mai, no ens deixem entabanar. El que sí que podem fer és una Catalunya amb més catalans. Amb molts més catalans, però no cal que ho siguem tots…
O sigui, no anirem enlloc barallant-nos cada dia amb tots els immigrants estrangers o tots els espanyols repatanis que els fa fàstic el català o totes les empreses que passen olímpicament de la nostra llengua. Sí, sens dubte, cal mantenir el català, per dignitat i orgull, però sense oblidar que això no porta enlloc, perquè no és la batalla que toca, sinó un succedani.
Una altra cosa és situar la catalanitat allà on era i allà on encara es troba, tot i que amenaçada. En el lideratge social. En el prestigi. En les oportunitats. En el poder polític, econòmic, cultural, social. També en podem dir l’ascensor social, però deixant-nos de beneiteries i discursos woke sobre justícia social: si vols tallar el bacallà en aquest país, t’has de fer català. Si vols guanyar pasta, sigues català. Si vols ser algú, sigues català… I qui es vulgui quedar al gueto, que s’hi quedi.
Segon missatge: ull, hi ha uns mínims requisits d’accés al club. No és gran cosa. No hi ha racisme ni exclusions ni collonades, ni tampoc barra lliure. No has de renunciar a ser qui ets. Però sí que has de voler ser català i comportar-te com a català, a més de defensar Catalunya i lluitar de valent per progressar tu i el teu país. Aquest seria el contracte, més o menys. El premi? Progrés personal, poder, prestigi, influència, lideratge. Que és allò que mou el món i no les masses d’esclaus laborals, cosa que és una obvietat que normalment callem.
Com es fa això? Primer, sense el govern regional, que ja sabem que treballa contra Catalunya, i també sense col·laboracionistes. Segon, des de tot arreu, empreses, entitats, associacions, clubs… Des de la base, des d’on sigui, sense caure en la trampa dels diners públics, enfortint projectes catalans, projectant-los al món i integrant-hi un percentatge raonable de nouvinguts amb ganes. Amb capacitat de seducció, generositat i fermesa. I oblidant-nos de la demografia hostil i de l’espanyolisme massiu i primari, que ens està fent perdre de vista el que realment importa.
Pot semblar ingènua, aquesta màquina de fer catalans? Potser sí. Però no ho és gens ni mica. Pitjor és el camí actual, que no té cap altre rumb que directe al precipici.
Hi hauria hòsties, cues i llistes d’espera per apuntar-s’hi.
I enveges, perquè, sense discriminacions, xenofòbies ni coses rares, no tothom podria ser català. Caldria merèixer-ho, valorar-ho. I això ho canviaria tot.
No com ara, que estem aconseguint que ser català no valgui res.
