A França està passant una cosa inaudita; la primera dama de la República, Brigitte Macron, presentarà proves a un tribunal dels Estats Units per demostrar que realment és una dona. La cosa ens pot semblar surrealista, i segurament estarem d’acord amb l’advocat del matrimoni presidencial, el qual ha considerat com a “molt pertorbador” que calgui sotmetre’s a aquesta mena de tràngols. Encara no sabem en què consistirà tal evidència (s’especula que en fotografies de l’embaràs i altres imatges), però sí que sabem que el cas va ser iniciat pels mateixos Macron, com una reacció a les afirmacions d’una influencer nord-americana que insistia en la masculinitat de la inquilina de l’Elisi. Volien deixar tancada amb una acusació per difamació, d’una vegada per totes, aquest tipus de xerrameca de mal gust.
No cal dir que tenen tot el dret a restablir l’honor, però el més intrigant és entendre per què consideren necessari sotmetre’s a uns procediments que, pel sol fet d’acabar en mans d’un jutge, li donen molta més notorietat que si simplement ho deixen córrer. La sospita és que el moment polític ho exigeix, i que el president Macron ha sospesat, tot comptant amb el consell sempre valuós de la seva esposa, la conveniència d’un enrenou d’aquestes característiques. Perquè si bé tothom té clar que el cas se situa entre el ridícul i l’ofensa, també tothom entén que la situació de França és tan agitada i problemàtica que potser compensa parlar del sexe dels àngels. I la condició política del mateix Macron és tan delicada, a pocs mesos del final del mandat, que tal vegada ha optat per l’única cosa que podria despertar simpaties, a aquestes altures, envers la seva persona.
En els darrers dos anys, Macron ha hagut de fer passar cinc primers ministres diferents pels seus governs. La setmana passada, va esclatar una vaga general que va paralitzar el país, i un milió de persones van sortir, de la mà de les esquerres i els sindicats, per protestar de forma sorollosa als carrers. Hi van haver aldarulls, amb alguns ferits, i es van fer centenars de detencions. La queixa principal era en contra del pla d’austeritat de l’executiu, que vol rebaixar el deute nacional, amb retallades a tort i a dret en un sistema on el sector públic ha tingut, des de fa dècades, un pes importantíssim. Els manifestants reclamaven que s’enfortissin els ajuts als serveis públics, que no es toquessin les pensions i que s’apugessin els impostos als més rics. Es tractava d’una reivindicació antiga, que fins ara havia funcionat i havia obligat els governs de torn a reforçar un dels sectors públics més potents d’Europa.
Però el que hi ha en joc és precisament l’essència del sistema. Amb un deute galopant de 3 bilions d’euros, és a dir un 114% del PIB, les agències de ràtings han rebaixat la qualificació dels emprèstits i han portat les finances de l’estat francès a un cul de sac. Els canvis constants de govern tenen molt a veure amb aquesta crisi financera; no hi ha manera de quadrar els números ni d’aprovar un pressupost que sigui acceptable per a tothom. I tothom vol dir les sensibilitats i partits representats a l’assemblea francesa. Recordem que l’any passat, davant l’impàs que ja s’estava produint, Macron va convocar per sorpresa unes eleccions i va salvar els mobles; els seus aliats centristes van treure més escons que cap altre bloc. Va ser, però una victòria pírrica; la cambra va quedar dividida a terços, entre els de centre, els de la ultradreta i els de l’esquerra radical. No hi ha manera d’obtenir majories perquè els blocs són ben antagònics, i només falta que un dels tres proposi qualsevol mesura per tal que els altres dos terços ho boicotegin.
La quadratura del triangle sembla impossible. A sobre, Macron disposa només de 18 mesos abans de finalitzar el seu segon mandat, i és segur que haurà de marxar a casa quan exhaureixi la presidència. Ningú no s’hi deixarà la pell per defensar-lo. I això explica que el primer ministre actual, el jove incondicional Lecornu, sigui l’home més lleial que ha encapçalat qualsevol dels governs de Macron. A l’hora de fer les maletes, el president francès ha optat per jugar cartes molt personals, deixar-se de dinosaures polítics i tornar a allò que el va portar al poder; la joventut, el risc, l’equidistància respecte als extremismes ideològics… i un punt de populisme apolític. Ara bé, ha plogut molt des d’aquella candidatura revelació del 2017, i pràcticament cap de les esperances que el van portar a la victòria s’han vist confirmades pel pas de temps.
És una evidència que ens interessem massa poc pel que passa amb França i amb el president francès (co-cap d’estat de l’únic país català independent). Quan veiem que aquesta figura tan propera ha de sotmetre’s a un procés per difamació, més val que ens calcem. Perquè voldrà dir que les coses van realment mal dades, nord enllà. No només hi ha en joc la tria del màxim mandatari de França, sinó el model polític, econòmic i social de la república veïna. Tal com evolucionen els fets, Macron podria ben bé ser el darrer cartutx de la França de sempre, davant de dues grans incògnites; la ultradreta de Le Pen o l’esquerra radical de Mélénchon. La crisi francesa actual és la de l’esgotament del terme mig i de la mesura, més enllà del gènere de la primera dama que acabarà sent molt clarament definit per sentència judicial.
