“L’economia és el mitjà. L’objectiu és transformar els cors i les ànimes”. L’autora d’aquesta frase va ser Margaret Thatcher, una de les grans trinxadores de la societat occidental i que és l’heroïna de tots aquells líders polítics que anhelen trinxar qualsevol element que persegueixi la igualtat social o aquelles polítiques que afavoreixin el benestar col·lectiu, tot allò que, temps era temps, defensava l’esquerra. Les polítiques econòmiques empreses per la primera dona primera ministra del Regne Unit van servir per devastar el país a còpia de desmantellament d’empreses públiques, privatitzacions, reducció d’impostos a les grans fortunes, desregulacions que van degenerar en especulació desbocada i deslocalització de les indústries, enviant bona part de la classe treballadora a la trinxadora de la història. Tot plegat va empènyer els privilegiats a deixar de responsabilitzar-se del seu país, i als perdedors d’aquestes polítiques, a acceptar la seva situació resignadament, com un fat del destí, al més pur d’una era victoriana en què el darwinisme social explicava els privilegis per les virtuts dels qui havien sabut guanyar, i la misèria pels defectes inherents dels perdedors. Certament, el neoliberalisme va fer servir l’economia per endinsar els cors i les ànimes en una edat de gel i foscor.
Ara bé, per assolir aquests objectius thatcherians cal molta ideologia per empènyer els cors i les ànimes a acceptar la injustícia com a principi rector de l’ordre social. I, des de fa alguns anys, això s’està perseguint des dels propis sistemes educatius. Perquè una invasió subtil s’està estenent arreu d’escoles i instituts, i per extensió en altres àmbits de la gestió pública i privada. Es tractaria d’allò que es denomina oficialment “psicologia positiva”, també coneguda com a “educació emocional” i que inunda bona part dels programes educatius, proliferació de educapredicadors sostinguts per les autoritats educatives, les modes pedagògiques suposadament innovadores, la formació dels docents, fins i tot la inclusió dels seus principis a la pròpia LOMLOE que regula l’ensenyament.
La psicologia positiva té els seus orígens als Estats Units en un moment que el reaganomics (el thatcherisme nord-americà) fa retrocedir condicions laborals i degrada la situació econòmica de les famílies, fet que propicia una extensió de problemes socials i psicològics. Un psicòleg, Martin Seligman, amb sentit de l’oportunitat i visió de negoci, genera un seguit de propostes que cerca capgirar la psicologia clínica -fonamentada en l’anàlisi i el tractament convencional de les persones amb patologies mentals, amb major menor èxit, malgrat que avalats per estudis acadèmics amb fonament científic. Seligman, tanmateix, s’acabarà fent el 1996 amb la presidència de l’Associació Americana de Psicologia propiciant un sacseig que culmina en el seu “Manifest de la Psicologia Positiva” on acaba explicitant la revolució que hi vol engegar en el camp.
Seligman definirà la psicologia positiva com a una ciència que permet arribar a la felicitat amb uns consells simples i consignes fàcils repetides a la manera de mantra, fonamentats en la idea que és el propi individu, a l’hora d’enfrontar-se a la vida amb una actitud positiva, el que té la capacitat de sortir-se’n pels seus propis mitjans: somriure, prendre’s les contrarietats com a oportunitats, canviar els hàbits personals, acceptar la fatalitat amb resignació, ajudar els altres,… Que t’han acomiadat? És una oportunitat per assolir els teus somnis. Que ets pobre? Fixa’t en els altres que s’han enriquit i mira d’emular-los. Que no te’n surts? És que no t’hi esforces prou.
No resulta gaire difícil entendre perquè la proposta de Seligman va ser saludada per l’establishment amb amplis suports polítics i econòmics i una pluja de milions per part de fundacions lligades al sector empresarial. En el fons, la psicologia positiva estava enviant el missatge que els treballadors de la Coca-Cola que ho passaven malament podien assistir a sessions de mindfunldness o xerrades motivacionals en comptes d’apujar-los el salari o millorar-los les condicions laborals per ser feliços.
De fet, al voltant de la psicologia positiva, que amb tots els centenars de milions rebuts per fundacions privades ha pogut desplegar tot un conjunt de recerques, càtedres universitàries, revistes acadèmiques, capacitat d’influir als mitjans, ha pogut bastir tota una “indústria de la felicitat” fonamentada en coaches, llibres d’autoajuda, aplicacions al mòbil, formacions o, com està passant a les escoles, experiències de teràpies psicològiques (com ara les constel·lacions) que, en mans d’aficionats poden generar més problemes dels que miren d’arreglar.
Autors com Eva Illouz, Edgar Cabanas o William Davies ens han anat alertant sobre els perills d’aquestes pràctiques en els més diversos àmbits (laboral, educatiu, polític, social,…) i sobre la veritable naturalesa d’aquesta proposta: una mena de gran placebo psicologista que pretén substituir polítiques socials i redistributives clàssiques per una barreja eclèctica de psicoanàlisi, conductisme, psiquiatria, espiritualitat, neurociència, budisme i altres filosofies orientals. O bescanviar els recursos materials necessaris per fer correctament la feina d’educador o mestre per discursos motivacionals i actitud de coach, com més o menys expressa una suposada innovació educativa que va amarada de tota aquesta cultura pal·liativa, en què es fa creure a la societat que és possible millorar l’escola amb discursos o educació emocional mentre es van enfonsant els resultats educatius a la mateixa velocitat que es deterioren les condicions materials i laborals de les famílies i els docents. Que els resultats educatius s’enfonsen en aquestes darreres dècades arreu d’occident? És que els mestres no s’impliquen prou, no són prou heroics, ni motivats. I el fet que les classes mitjanes hagin minvat i milions de famílies han vist devastades les seves condicions materials i socials, sembla que no hi té gaire cosa a veure…
En qualsevol cas, aquest projecte “de transformar els cors i les ànimes” es troba a les agendes polítiques. Portat a l’extrem hi ha la Xina, on es fa servir la tecnologia del control social en base a una exhaustiva monitorització de les conductes individuals. De fet, portat fins a l’extrem, les moltes càmeres del país asiàtic registren el grau de somriure que exhibeixen els mateixos ciutadans, o les actituds que presenten davant la feina o el veïnatge, fet que implica una mena de “carnet per punts de ciutadania” segons els quals, actituds negatives són contemplades com a la pitjor de les dissidències. Al món occidental, potser no es porta tan a l’extrem, tanmateix, aquesta popularització de la “psicologia positiva” es tradueix sovint en l’obsessió dels governs per crear, en base a discutides metodologies i indicadors, una mena de rànquings de felicitat per països (Índex de Felicitat Global, recollit en informes anuals per Nacions Unides) on barreja diferents elements per tractar de mesurar una sensació tan subjectiva i inconcreta com resulten els sentiments. Ara bé, això, que podria semblar una curiositat, en realitat té una clara intencionalitat política: la de deslligar el benestar emocional amb les condicions materials o aquelles polítiques necessàries per establir allò que realment sustenta l’estabilitat d’una societat, tècnicament allò que se’n diu igualtat.
Evidentment, aquesta mena de dictadura de la felicitat serveix precisament per abandonar qualsevol vel·leïtat de polítiques públiques clàssiques i contrastades que fan que la majoria pugui viure millor: reducció de la jornada de treball, repartiment de la riquesa, estabilitat econòmica, bons serveis de salut, educació, pensions, absència de desocupació i tot allò que obligaria a què els grans beneficiaris de les polítiques de dècades de thatcherisme, de cobdícia, especulació i anòmia moral, retrocedeixin fins al nivell de fa un parell de generacions, i hagin de compartir benestar material, i per descomptat, espiritual. Precisament per això, Margaret Thatcher, amb la intenció de fomentar la resignació i el conformisme entre els perdedors del capitalisme, pretenia canviar els cors i les ànimes. I de moment, amagat sota un bosc de bells principis, paraules i consignes, els sistemes educatius s’han posat a treballar en aquesta direcció equivocada. Quan se substitueixen humanitats i ciència per “mindfuldness i abraçades, contribuïm a aquesta deriva involucionista.
5 
16 
