Democracy dies in darkness, la democràcia mor en la foscor. Aquest és el brillant eslògan oficial adoptat del 2017 pel Washington Post. Aquesta capçalera pot presumir d’haver tombat un president, Richard Nixon, en base a un escàndol d’espionatge, i potser per això pot reivindicar el paper de la premsa lliure i la llibertat d’expressió com a instrument sagrat de la democràcia. Tanmateix, els temps actuals són uns altres, amb menys idealismes, menys llibertat i menys dignitat. Fins i tot, en el moment actual, el president Nixon semblaria un exemple de virtut republicana en comparació amb el que va venir després. I aquest després, l’ara actual, caracteritzat per la renúncia a la veritat, el regne de la subjectivitat, l’imperi del ressentiment i la falsedat, és la foscor on la democràcia s’ha esvaït.
La democràcia mor en la foscor? Els publicistes del Post s’han quedat curts. Des de la perspectiva actual, la democràcia mor en la incompetència, en la impotència, en la incapacitat, en el cinisme, en la frustració. Hi ha llibertat d’expressió? En alguns casos, i mercè al paper que exerceixen les xarxes socials, potser n’hi ha per sobre de les nostres possibilitats, malgrat que sovint es presenti en forma de soroll mediàtic, de desinformació, de propaganda, o fins i tot com a epidèmia de narcisisme compartit en què seria la internalització del neoliberalisme a l’ànima humana o la intimitat de l’individu.
Potser la democràcia, en realitat va molt més enllà d’aquells elements que ens podien resultar familiars –la llibertat d’expressió, encara que també l’existència de partits polítics o el dret a vot, com se’ns ha volgut fer creure en una versió reduccionista. Per això, quan la gent expressa ira –sovint en forma de mentides, falses veritats o en realitats tunejades– o vota opcions extremistes, és que potser aquestes condicions necessàries per a la democràcia no són suficients. O fins i tot no són les més essencials.
El cas Mazón ens resulta molt simptomàtic d’aquesta fallida de la democràcia. Un home profundament incompetent, sense cap aptitud professional coneguda –més enllà de certes virtuts com a cantant melòdic–, que no ha dubtat a humiliar les víctimes i a buscar protecció entre agents polítics de dubtoses qualitats morals, és l’exponent de com la mediocritat s’imposa damunt la voluntat popular. I com les persones comunes poden ser humiliades públicament per una classe política a qui li interessa més el control que no pas les responsabilitats.
Tanmateix, si Mazón és el paradigma de la degradació personal de la política, en el fons no és altra cosa que el peó d’una involució institucional i política que s’ha viscut molt més enllà del País Valencià. Perquè, per sort, ni a Montpellier, ni a Birmingham, ni a Leizpig, ni a Malmö, ni a Anvers no s’han produït inundacions pèssimament gestionades per un aspirant a participar a Eurovisió, sinó que tot parafrasejant Tolstoi, cadascú és infeliç a la seva manera. O, simplement no estan quedant lliures d’aquest tsunami de ressentiment global que posa en perill una cosa que anomenen democràcia. I a tot arreu els partidaris de carregar-se a cop de destral els sistemes polítics, van fent-se més grans i poderosos. I que la classe política, la intel·lectualitat de les nostres particulars rive gauche, protagonitzen arriades arengues contra el feixisme amb més voluntat d’estrènyer els rengles de la mateixa parròquia que d’entendre què passa, i per tant què fer per revertir el procés, no només no serveix de res, sinó que fa més profund el forat de la desesperança.
Potser, abans de criticar el fet que els més joves s’estiguin passant amb armes i bagatges a la ultradreta, hauríem d’analitzar per què passa això, i un cop reconegut, mirar de revertir-ho des de la revolucionària opció de corregir el rumb. La democràcia no està morint en la foscor, sinó que desapareix a ple dia al ritme que les classes mitjanes, el principal grup capaç de sostenir una societat des de l’estabilitat, es van fonent com la neu al sol. Desapareixen en la mesura que assistim a una classe política que actua amb submissió respecte a unes elits globals que acaparen l’escàs creixement del darrer mig segle, aquell que des de la tecnologia política neoliberal ha desmantellat l’aparell institucional de protecció col·lectiu i s’ha dedicat a privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. I sobretot, la democràcia ha experimentat una hiperdevaluació a partir del principi que la ciutadania ha estat apartada completament de decisions transcendents. On s’ha votat la idea de les deslocalitzacions industrials? Quan s’ha decidit importar mà d’obra de tots els racons del món al preu de devaluar salaris, empetitir el pastís del sistema del benestar i transformar radicalment els pobles i els barris? Qui ha permès gentrificar les ciutats en base a l’especulació que fa avortar qualsevol perspectiva vital de les noves generacions? Tampoc recordo que s’hagi decidit en cap moment que cal substituir un sistema educatiu meritocràtic en una mena d’esplai permanent.
El que ha succeït en les darreres cinc dècades a occident no ha estat pas democràcia, sinó un acte de despotisme. Una elit que no s’ha presentat a les eleccions, i, tanmateix, globalment ha imposat el seu programa a una classe política incompetent i sovint poruga. Fa un segle les democràcies van enfonsar-se davant els totalitarismes per la incapacitat de satisfer la voluntat popular. Una voluntat popular que normalment té a veure amb la protecció, amb la responsabilitat, amb el fet simple de donar respostes adequades a preocupacions justificades.
Com a historiador, trobo que s’abusa massa de les comparacions històriques. La història no necessàriament s’ha de repetir, i si fem cas de Marx, quan es repeteix, ho fa en forma de farsa. No seré jo qui menystindrà el perill d’opcions extremistes que estan creixent arreu d’occident. Tanmateix, desautoritzar el rival i substituir polítiques alternatives a la inoperància actual per consells moralistes, dubto que funcioni. Quan les persones veuen que no poden satisfer les seves expectatives vitals (coses tan summament revolucionàries com tenir una feina digna, un salari digne, un habitatge digne i un barri segur) poden optar pels oportunistes, o encara pitjor, pel nihilisme. I poc s’explica que bona part de la ultradreta emergent, especialment entre els homes joves, té més a veure amb una frustració que no pas un hipotètic defecte moral derivat de la seva condició “heteropatriarcal”. “Rebentar-ho tot” és una temptació perillosa, encara que una amenaça real, per a aquell que troba que s’està quedant sense oxigen.
La democràcia no pot funcionar sense coordenades raonables d’igualtat. I la igualtat no és possible sense certes dosis d’homogeneïtat. Societats diverses i cosmopolites poden resultar atractives en els relats progressistes i els ingenus abraçadors d’arbres i la fraternitat universal. Tanmateix, com a historiador, sóc portador de males notícies: aquest model és l’habitual en els sistemes imperials i autoritaris. Primer, perquè és difícil desenvolupar aliances entre persones de diverses ètnies, cultures i religions (i, per contra, un estat autoritari manipula els sentiments d’uns en contra d’altres per mantenir la seva hegemonia i un ordre profundament desigual). Segon, perquè és més fàcil ser solidaris amb els membres de la teva tribu, i per tant sovint s’és hostil a què altres tribus acaparin, de manera real o imaginada, bona part dels recursos, perquè aquest model implica competència, i per tant tensions, entre grups. Per això en models multiculturals com el dels Estats Units és tan summament difícil que la societat accepti models de benestar –i això explica l’èxit d’un trumpisme decidit a acabar amb el tímid Obamacare, l’assistència sanitària assequible als més pobres, concentrats entre determinades comunitats–. I la globalització també ha posat les bases per posar bastons a les rodes de sistemes democràtics: primer, destruint les classes mitjanes; segon, atomitzant poblacions i atiant la competència entre els seus membres. Precisament també en aquest punt –una diversitat més competitiva que solidària– també implica un factor que juga en contra a una democràcia amenaçada arreu. Per la cobdícia dels uns i per la ceguesa dels altres.
